En aquesta última ocasió, el TC torna a declarar inconstitucionals determinats preceptes de la norma catalana. I ho fa per dos motius: primer, per desconèixer, per no dir menysprear, el repartiment competencial que atribueix l'exclusivitat a l'Estat en matèria de legislació processal, sense perjudici de les especialitats forals que es puguin donar en cada cas; en segon lloc, pel mateix motiu quant a la competència estatal en matèria de bases del dret civil contractual.
Per entendre'ns: que el Parlament va anar massa lluny regulant dues qüestions a les quals no podia arribar: establir l'obligació que tot creditor o propietari ofereixi una possibilitat de lloguer social al deutor, respectivament, per impagament de la seva hipoteca o de la seva renda, com a requisit de procedibilitat. O el que és el mateix: no poder demandar-lo per execució hipotecària o desnonament sense acreditar haver fet abans aquest oferiment. I, d'altra banda, obligar l'arrendador en situació de lloguer social a sotmetre's a una pròrroga a voluntat de l'inquilí que continuï en situació d'exclusió social.
El TC estima que el Parlament no pot modificar lleis de judicis civils ni d'arrendaments urbans, perquè aquesta facultat només correspon al Congrés dels Diputats, ja que aquesta competència resideix en l'Estat.
Però, curiosament, cal recordar que el TC no va veure inconstitucionalitat abans en la norma catalana (Llei 24/2015) quan establia aquesta obligació d'oferiment de lloguer social per part del creditor del deutor hipotecari o pel propietari a l'inquilí en situació d'impagament, dins de les circumstàncies que es van establir. I això és alguna cosa que, per tant, a data d'avui subsisteix, a risc d'imposició de sancions administratives a qui no faci aquest oferiment de lloguer social abans d'interposar una demanda judicial.
I en aquesta situació estranya sembla que ens col·loquen el TC i el legislador català, sent possible que s'imposin sancions per no fer alguna cosa que la norma processal no pot exigir. I, evidentment, és possible defensar que l'àmbit administratiu no ha de seguir necessàriament el mateix camí que l'àmbit processal civil, però també és cert que, a falta de conèixer la sentència del TC, de la qual només disposem de la nota informativa que l'anuncia, resulta estrany des d'una perspectiva jurídica global que et puguin multar en virtut d'una norma per no fer allò que una altra no t'obliga a fer, perquè és, precisament, inconstitucional.
En tot cas, res de tot això es solucionarà demà, ni en un període raonable de temps, un enorme problema que, òbviament, afecta cada vegada sectors més amplis de la població i que està generant una bretxa social dolorosa. Encara que curiosament acabi posant en la mateixa balança aquells que no poden fer front a una hipoteca o a una renda de lloguer i aquells que no estan cobrant aquesta renda però tampoc poden obtenir un rendiment del seu immoble pel qual continuen tributant impostos com si res.
L'opció de la mal anomenada política d'habitatge, tant estatal com autonòmica, i no només a Catalunya, en els últims anys ha estat, simple i clarament, traslladar als propietaris la responsabilitat dels poders públics reflectida en l'art. 47 CE –el dret a un habitatge digne i adequat– després d'haver-la desatès durant anys sense haver posat en marxa iniciatives eficaces per permetre l'accés a l'habitatge. I amb això, forçar una absurda interpretació d'un dret fonamental com el dret de propietat privada de l'art. 33 CE. Absurda per la pura mandra d'aquests poders públics, tots ells, estatals i autonòmics, de qualsevol color ideològic, d'analitzar els problemes i implementar solucions.
No és un problema del TC de Madrid. És un problema dels polítics, d'aquí i d'allà, que es diuen gestors però que han demostrat ser merament llogaters, aquests sí, del poder que els dona un mandat de quatre anys, i que no han pensat ni un minut a utilitzar-lo per traspassar fronteres amb solucions dissenyades, sinó per l'erràtic de les seves decisions i les promeses incomplertes de trobar alternatives. Llogaters als quals regalem pròrrogues a canvi de res.
