Per començar, tenim una legislació “superbonista i garantista” que, per voler protegir el feble, acaba protegint el delinqüent i el caradura, sigui "okupa" o "inquilokupa" (és a dir, perquè ens entenguem: els que lloguen i després ni paguen ni marxen). Així, els propietaris que pateixen una d’aquestes situacions passen un calvari judicial de gairebé dos anys per recuperar, en el millor dels casos, els seus habitatges.
Els propietaris desesperats busquen formes de convèncer o dissuadir aquestes persones, com ara tallar-los l’aigua, la llum o el gas, que recordem que també paguen ells. Però aquesta mesura també sembla il·legal amb la legislació actual i es pot denunciar a les autoritats. Per tant... queden pocs recursos legals per utilitzar, ja que amb el diàleg és molt difícil aconseguir la desocupació.
Ho va intentar personalment (i sembla que ho va aconseguir) l’alcalde de Badalona, que es va involucrar amb una "inquilokupa" de la seva ciutat. Però no és, ni de bon tros, el més habitual.
L’única “arma” disponible i mínimament eficaç és denunciar l’ocupació en menys de 24 hores perquè la policia pugui fer un desallotjament exprés. Fora d’aquest límit, tot es complica.
I quan apareixen necessitats, l’empresa privada les cobreix. Centenars d’assegurances, alarmes i altres serveis s’encarreguen ara de “protegir” els propietaris contra les ocupacions, ja que la llei no els empara. És a dir, si pagues, estàs mínimament cobert. Però si confies en la feina dels polítics i legisladors...
Catalunya és líder nacional en ocupacions. És un fet. Per alguna cosa serà. Quan escoltes les persones que ocupen habitatges, sents coses com que van pagar diners per unes claus que els donaven accés a un pis buit.
Escoltar això fa feredat, perquè si és cert (que ho és), vol dir que hi ha una màfia de l’ocupació instal·lada a les nostres ciutats.
I si parlem de l’oferta d’habitatge?
Si seguim amb les derivades d’aquest problemón, ens adonem que durant anys i anys, l’interès per incrementar l’habitatge públic o social ha estat nul.
Per això, la demanda ha crescut enormement en comparació amb l’oferta. I quan això passa... pujada de preus descomunal!. Els preus es disparen de manera exponencial, cosa que impedeix l’accés a l’habitatge a la majoria dels joves i a qualsevol persona amb un sou normalet.
Els agents immobiliaris no tenen habitatges a preus raonables, i els que apareixen al mercat es venen o es lloguen sense regatejar i sense espera, de manera desesperada.
La maquinària de la construcció ha tornat a posar-se en marxa. Després de la bombolla immobiliària i el seu posterior col·lapse, ara tot són presses.
Cada administració (per desgràcia, per separat) intenta posar-hi remei creant plans, empreses públiques i cedint terrenys... Però és massa tard i massa descoordinat. Si seguim així, ni en una legislatura completa es cobrirà la demanda.
I el tema del lloguer?
El Govern va aprovar una llei per limitar el preu dels lloguers, especialment en les zones tensionades.
A Catalunya s’aplica, i segons a qui preguntis, la resposta sobre si funciona o no és positiva o negativa. Els governs que la van impulsar diuen que ha servit i que els preus han baixat un 6%. Els analistes i l’oposició diuen que ha estat un desastre, ja que ha provocat una fugida dels propietaris cap a altres formes de rendibilitzar els seus habitatges: lloguers turístics, venda o simplement esperar temps millors.
Tornem al mateix: cal ser Superman o Superwoman per trobar un pis de lloguer raonablement assequible. I perquè te’l concedeixin, s’ha d’obrar un miracle.
I ara què?
Amb tot això... no podrien, encara que només fos una vegada, posar-se d’acord totes les forces polítiques i consensuar un pacte d’Estat per l’habitatge?
Un acord que permeti coordinar totes les administracions, aconseguir sòl edificable, construir i vendre o llogar als ciutadans en el menor temps possible; i alhora permetre que l’empresa privada també construeixi i augmenti l’oferta per equilibrar els preus?
Perquè, mentre ells fan política, nosaltres seguim sense poder accedir a un habitatge digne.
