L'Any de Franco y el Ridícul de Sánchez

La calanya política actual s’ha entestat a fer el ridícul un dia sí i un altre també, constantment i sense mostrar cap tipus de pudor, per a vergonya no ja seva, encantats amb les seves pròpies gràcies, sinó del conjunt d’una ciutadania que assistim, alguns almenys, atònits i indignats, a la tragicomèdia en què han convertit el seu pas per l’escenari de la política. Però això és com el mercat, amics: que si hi ha oferta de producte, i a bon preu, és perquè hi ha consumidor que el demani. I el problema és que ja estem pagant més per la pell de pollastre que pel llom d’agulla. Però és el que hi ha, que el client mana… 

El cert és que un ja es planteja seriosament si no serà que aquella màxima de Tarradellas no ha estat repensada durant aquests anys per tants especialistes en comunicació i màrqueting polític que actualment omplen les seus dels partits per convertir el significat de la frase en tot el contrari: alguna cosa així com fes el ridícul també si ja ho has fet tot en política, que ningú t’ho retraurà. I és que, sincerament, un ha vist ja tant que no seria estrany que estiguem davant la versió política d’aquella campanya publicitària d’hamburgueses que promocionava la potència de les seves graelles amb la curiosa dada de ser la cadena d’establiments d’aquest tipus que més incendis als seus locals havia patit al llarg de la història. 

Només així s’explicaria un la constant torpesa de polítics en actiu com Carlos Mazón —sense menysprear més d’un membre del seu govern—, president de la Generalitat Valenciana, cada vegada que ha intentat aclarir i tornar a aclarir la seva inexplicable absència en els pitjors moments de la DANA que van patir diverses localitats valencianes el passat mes d’octubre. Cada vegada que li posen un micròfon davant, ens deixa amb el dubte de si el que cal fer és riure’s per la seva enèsima ocurrència o si caldria córrer-lo a cops. A ell i, possiblement, a qui li dona les pautes de les seves estratègies comunicatives, que o és un geni o un absolut despropòsit. 

És clar que, per no perdre pistonada amb l’anterior, la darrera del nostre govern d’Espanya amb el seu inimaginable any Franco, amb el qual ens hem topat aquests dies. Un esdeveniment que ha merescut, ni més ni menys, que una inauguració amb Pedro Sánchez al capdavant de tots i cadascun dels seus ministres a l’Auditori del Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia, aquest passat 8 de gener, per presentar el seu “Espanya en llibertat. 50 anys”, amb el qual es commemora la mort del dictador el 1975, mig segle després. Una cosa que, això sí, ens fa riure pel trampantojo que ens pretenen colar a base d’una mitjana d’un acte cada tres dies que ens recordin que Franco va morir al llit sense ningú que li fes front, quan el PSOE no era res, absolutament res, sinó un partit amb només 3.600 afiliats reconeguts un any abans, al seu congrés de Suresnes. 

El Govern ens vol explicar, compte, que el 1975 va arribar la llibertat a Espanya. I això és una cosa a la qual hi ha molt a objectar, per pura lògica, i perquè la data ni és la certa ni, si es vol commemorar de veritat el que va passar, és correcta. 

El 1975 simplement es va produir un fet biològic: la mort de Franco. I res més. Perquè simplement mirar la història, una cosa que és anatema avui dia, demostra que el que havia de passar després de morir el dictador ja estava lligat i ben lligat per ell mateix des de feia anys. Ho va expressar el propi Franco dirigint-se a tots els espanyols el 30 de desembre de 1969 en el seu discurs de Cap d’Any, en referència a la designació de Joan Carles de Borbó com el seu successor davant “els dubtes sobre la continuïtat del nostre Moviment”, com va arribar a dir. És més: la proclamació del mateix Joan Carles per les Corts franquistes com a successor del dictador es va produir en la seva sessió del 22 de novembre de 1975, en virtut de l’aplicació de la Llei de Successió en la Prefectura de l’Estat de 1947, havent jurat el seu nomenament com a successor de Franco el mateix Joan Carles davant aquestes mateixes Corts el 22 de juliol de 1969. 

El que torpement celebrem a iniciativa d’aquest govern de PSOE i Sumar, per tant, no és més que això: que Franco va morir de vell. I una altra cosa: que fa exactament cinquanta anys, el 1975, i com estava previst, es va complir la voluntat del dictador que Espanya continués sent després de la seva mort un Estat autocràtic governat per un cap d’Estat imposat per qui va guanyar una guerra civil i va sotmetre Espanya a una dictadura. Perquè això, i no una altra cosa, és el que va passar fa mig segle, i és el que Sánchez i el seu govern ens volen fer commemorar. 

Tal és l’absurd d’aquest Govern que ni sap ni entén què ha estat l’Espanya del país que ha de dirigir, que posa en un pedestal justament a qui pretén que cal oblidar, donant torpement ales a tants nostàlgics naftalinats als quals treu de l’armari simplement per poder dir que allà estan, que són l’enemic a combatre, i que sense els que avui habiten la Moncloa correm un gravíssim risc d’involució. Per això els dic que el tema faria riure si no fos perquè, al nostre costat, observem espectadors d’aquest vodevil que creuen estar assistint a l’estrena del segle quan, en realitat, els estan enganyant de manera descarada. 

Si Pedro Sánchez i el Govern d’Espanya haguessin volgut de debò reconèixer i commemorar l’arribada de les llibertats polítiques a Espanya, tenien dates clau per posar en un cartell que, sens dubte, no es corresponen amb 1975. Podien haver escollit la més icònica de totes, la del 6 de desembre de 1978, quan el poble espanyol va ratificar la Constitució en referèndum, cosa que hauria donat protagonisme al conjunt de la ciutadania com a dipositària de la sobirania nacional. Podien igualment haver optat pel 31 d’octubre de 1978, data en què el Congrés va aprovar el text constitucional definitiu, amb la qual fins i tot els socialistes haurien pogut recordar els cinc vots en contra i les dues abstencions dels diputats de la llavors Aliança Popular enfront dels nou vots afirmatius d’altres diputats populars. 

O, ja posats, podien haver assenyalat el 15 de juny de 1977 com una data fonamental en la recuperació de la llibertat pels espanyols, sent la de les primeres eleccions democràtiques a Espanya després de la dictadura, amb la participació de sigles com les del PCE, que va quedar en tercer lloc darrere de la UCD i el PSOE, o de nacionalistes bascos i catalans tant d’esquerra com de dreta. I fins i tot podien haver escollit la data de la Llei d’Amnistia del 15 d’octubre de 1977, per la qual cosa suposa de punt final als actes perseguits pel sistema fins aleshores per motius polítics, sent la primera llei aprovada per les primeres Corts. Aquesta llei tampoc no va ser recolzada per Aliança Popular, que la va qualificar fins i tot de “via cap a l’anarquia”. És a dir, que tenien opcions per triar i fins i tot per jugar-hi. 

És clar que qualsevol data més enllà d’un cinquantè aniversari aquest 2025 posaria Sánchez en la complicada tessitura de simplement haver d’aguantar fins al 2027 o 2028, cosa que, bàsicament, cada dia té més difícil per això de voler-se presentar com l’únic salvador possible en la defensa numantina de les nostres llibertats davant el feixisme que ens assetja. I per això, per poder-se mantenir ocupant la tribuna, aquest ridícul de festejar, i per tot el que és alt, amb el seguici dels seus ministres com a claca, proclamant l’any Franco, la desaparició física de la causa de tots els seus fantasmes, traient-lo de nou a passejar, ignorant el que realment va passar en aquest país un dia i, sobretot, negant una realitat incontestable i insuportable per a certs adans com ell: que la llibertat es va guanyar gràcies a l’acord de qui procedia de posicions polítiques enfrontades, es va treballar en una taula d’acord entre qui pensava diferent i es va confirmar amb el consens de qui de partida aspirava a realitats diferents. A qui, en suma, van saber fer política.