Però en tots dos casos hi ha un element comú que crida poderosament l’atenció per la seva falsedat i, malgrat això o potser precisament per això, per la seva capacitat de distorsionar una realitat molt diferent de la que ens pinten interessadament. Perquè d’això va el populisme.
Junts ha emprès una croada, i mai millor dit, racista i xenòfoba contra els menors estrangers en situació de desemparament a Catalunya. No a Espanya, sinó només a Catalunya, perquè de fet en el seu discurs li val que aquests menors entrin a Espanya, sempre que no trepitgin Catalunya. El seu interès és estrictament electoralista: no poden cedir la bandera del pensament cromanyó a altres situats més a la dreta a Catalunya en la lluita per la puresa de sang nacional, si és que això existeix. I la seva indigna victòria en aquest tema és presumir davant dels seus que així acabarà amb els menes a casa nostra.
Vox, igualment, manté aquesta postura a tot Espanya, territori pàtria del qual cal alliberar dels menors delinqüents pel sol fet de ser menors estrangers. Menors als quals cal retornar a algú i a algun lloc, tot i que no se sap ni on ni a qui. L’interès és, com amb Junts, que ningú més a la seva dreta pugui presumir d’una posició tan bàrbara com assenyalar aquells que consideres diferents, precisament per convertir-los en diferents amb aquest senyalament.
Per a Junts i Vox, com per a molts altres situats en aquest extrem del pensament que es nodreix d’ignorància, por i odi a parts iguals, un menor desvalgut per l’absència del seu entorn familiar i desarrelat per trobar-se en un lloc que no és el seu, és un delinqüent. Ni en potència ni presumpte, sinó mereixedor de l’exclusió i l’allunyament no pel que hagi fet, sinó pel que pot fer. Sense fets provats i sense sentència. Perquè sí.
I per això són una simple excusa, falsa d’altra banda, introduïda en el debat polític per defensar una posició d’indignitat humana d’aquells il·luminats que acabaran argumentant algun dia, no ho dubteu, que el sagrat dret a la vida no val per a un mena, a la mare del qual sí que hauria estat acceptable haver-la fet avortar en el seu moment.
Si tenim un problema, gens nou, de delinqüència juvenil fruit d’una societat que genera individus conflictius per la fragilitat i inestabilitat de certs entorns, la solució no passa per assenyalar-los i apartar-los, sinó per treballar en les causes i integrar-los amb formació per al futur i gestió de la seva situació actual. I el lloc de procedència no pot justificar un tracte diferent ni discriminatori. Molt menys ser moneda de canvi en acords polítics que els deshumanitzen i converteixen en arma llancívola de polítics insensibles i insensats.
De fet, l’últim i més tràgic episodi conegut ha estat la mort d’una educadora a mans, suposadament, de tres menors acollits en un pis tutelat a Badajoz. Tres menors sense arrelament familiar, d’origen i nacionalitat espanyola, que són per tant tan menes com els que arriben en pastera a una platja canària o andalusa, però també delinqüents i responsables pel que han fet, si així es confirma en el procés corresponent. Però el seu estigma previ no és haver estat assenyalats com a estrangers, cosa que hauria de demostrar-nos que aquesta condició ni vincula ni predisposa a ser un perill per a la societat, i que és aquesta la que ha d’assumir la voluntat d’evitar-ho. Per ells i per tots.
Perquè el risc que qualsevol persona pot suposar en el futur no depèn de la seva nacionalitat, del seu color de pell, de l’idioma que parli o d’on provingui, sinó de la manca d’atenció, de l’absència de formació i referents, de no poder educar-se en un ambient adequat, de no rebre una oportunitat quan ha perdut les seves, siguin quines siguin les seves circumstàncies.
Que dos partits polítics com Junts o Vox practiquin quelcom tan indigne i inhumà com assenyalar amb la marca del mal innat un menor pel sol fet de ser estranger per justificar polítiques migratòries, de seguretat o pressupostàries és, simplement, una aberració inadmissible.
I més encara que altres, des del PSOE o el PP, s’ho empassin i assumeixin com a raonables i necessaris aquests arguments que els haurien de repel·lir si tinguessin un mínim de decència, de la manca de la qual som responsables nosaltres, que els permetem cada cert temps mantenir-se en situació de fer o deixar fer aquestes barbaritats.
De qui ja confonem seguretat amb injustícia, acceptant la demagògia d’un raonament simple i fals perquè preferim una solució ràpida a una solució bona.
