Però ni estem contents ni estem satisfets ni res que s’hi assembli. L’espanyol mitjà està fins al capdamunt del sistema polític espanyol actual. I, és clar, als polítics que tenen alguna cosa per amagar els agrada dir aquests dies que la Constitució s’ha de modificar. S’ha de “modernitzar”. Si em permeten donar la meva opinió, això és una autèntica ximpleria. Una mera cortina de fum.
El que pretenen els polítics de l’Espanya de sempre, siguin espanyolistes, independentistes, d’esquerres, de dretes, o de més enllà, és que “el sistema” es mantingui per modificar-lo al seu gust sense moure absolutament cap dels seus privilegis ni els defectes que els fan ser “éssers diferents” i autèntics endollats del seu món.
Si el sistema canvia, ells es queden sense privilegis i, evidentment, mai no permetran que això passi. Sobretot el PP i el PSOE, que són els artífexs de l’Espanya política actual i la causa permanent del cansament de la gran majoria de ciutadans d’aquest país. Tal és el cansament i la separació de la ciutadania respecte d’aquest “imperi polític” que celebrem i aplaudim amb les orelles quan els espanyols van a votar en una xifra superior al 60%. I no se’ls cau la cara de vergonya: “tant me fa mentre que jo vagi calent…” és el seu lema.
Em fa molta gràcia que els ciutadans espanyols es queixin (ens queixem) amargament de la quantitat de lladres per metre quadrat que tenen els dos partits “grans”. Ahir tocava al PSOE, avui toca al PP, demà tornarà a tocar al PSOE i passat als dos, i tornem a començar. És una roda sense fi ni fre. És el seu sistema: dels impostos dels espanyols surten milions d’euros que es reparteixen entre ells, els seus coneguts, els seus “aconseguidors”, alguns dels seus fidels i tots els seus endollats. I perdre les eleccions no significa renovar-se i buscar solucions per al país. No, de cap manera. Perdre eleccions significa crisi, suïcidis, plors i ansietats dels milers de sangoneres i endollats que s’alimenten de la “sopa boba” del pressupost. Al marge de perdre l’oportunitat de continuar amb les seves corrupteles.
Des de fa temps ens preguntem per què a Espanya no existeix el Centre. Un partit polític de centre autèntic que pugui aglutinar totes les “doctrines” que abasta aquest centre: des dels socialdemòcrates, als liberals o als demòcrata-cristians, per exemple. Un centre transversal on càpiguen totes aquestes sensibilitats i que sigui capaç de mirar a la seva esquerra i a la seva dreta sense por de decidir què és el millor per al país, per a la regió, per a la ciutat o poble en cada moment.
Recordem que el primer partit que va guanyar després de la dictadura (1979) va ser un partit de Centre anomenat UCD (Unió de Centre Democràtic), presidit per Adolfo Suárez, el gran president de la transició espanyola. Després convertit en CDS i implosionat per “foc amic” des de dins, amb els continus “fitxatges d’extracció” que li va fer AP/PP d’una banda i el PSOE per l’altra. L’estratègia d’aquests dos partits va ser la mateixa: absorbir tots els partits i corrents propers, integrant-los en aquestes formacions a canvi d’un càrrec o una paga. Els dos actuen, des dels seus orígens, de la mateixa manera.
Més tard, fa molt pocs anys, un partit d’un jove -veí meu, per cert- de Granollers (Barcelona) anomenat Albert Rivera va tenir l’atreviment de llançar-se al “mercat” del centre polític espanyol i va aconseguir xifres de “gran” en poc temps. Però els va perdre la inexperiència, la indefinició i les lluites intestines. Van tenir por de pactar amb uns o altres i es van creure amb la força i el poder suficient per “menjar-se” el PP. Cras error. Van despertar “la bèstia pepera” i la mossegada va ser monumental. Han desaparegut.
Ciudadanos va demostrar que existeix a Espanya un espai polític format pel vot de gent professional, treballadors, persones humils, persones que valoren la meritocràcia i la feina, que segueixen defensant valors sense haver de portar la bandereta espanyola ni el rosari a sobre per demostrar que estimen el seu país i que tenen bones idees. Gent a qui no els agrada estar sempre enfadats, enfrontats, i que odien el discurs del “i tu més” dels partits tradicionals. Pensen que no tot és vermell o blau. Que el punt mitjà també és vàlid i, per descomptat, existeix.
Però estan callats. És un votant mancat d’esperança. Gairebé ni participen en les eleccions posteriors. Estan decebuts i àvids de tenir referents polítics que mirin pels altres. Àvids de tirar de la cadena i que s’enfonsin a les clavegueres els corruptes d’aquests partits hegemònics que no busquen res més que el bé propi, el dels seus endollats, el dels seus amics. Però no el dels espanyols. Per això només cal veure el desastre generat pels polítics després de la DANA. Només parlen del “i tu més”, però cap d’ells es mulla el cul i dona la cara com hauria de fer. I mentre, la gent sense casa, sense llum, sense gas, sense menjar. Sense futur.
Qui va dir allò de “tot per al poble, però sense el poble” per defensar l’“absolutisme il·lustrat” mai no va pensar que això podria arribar a ser el sistema utilitzat en una suposada democràcia occidental moderna i democràtica de finals del primer quart del segle XXI. Tres segles després, no hem après res.
A continuació, els deixo una petita intervenció en què exposo la idea de la necessitat d’un partit de centre per a Espanya, extreta de la meva col.laboració d’aquesta mateixa setmana a la magnífica tertúlia d’EDATV. Espero que els agradi, només és el meu punt de vista. I ja saben, per a gustos, colors.
