Quan la dona del president és imputada en un jutjat
El 24 d’abril de 2024, el Jutjat d’Instrucció número 41 de Madrid va obrir diligències contra Gómez per presumpte tràfic d’influències i corrupció en els negocis. Les acusacions es centraven en el seu paper com a directora de projectes estratègics en una universitat pública, vinculada a una càtedra universitària obtinguda en circumstàncies opaques i a un programari relacionat amb projectes de desenvolupament internacional. Aquests fets van encendre les alarmes i van desfermar un huracà mediàtic que va qüestionar l’ètica de qui ocupa els càrrecs més alts de l’Estat.
Des de l’inici, l’estratègia de silenci adoptada per Gómez i el seu entorn va generar més preguntes que respostes. La seva decisió de no comparèixer davant del jutge el 5 de juliol, al·legant desconeixement, i posteriorment d’acollir-se al seu dret a no declarar el 19 de juliol, va projectar una imatge d’evasió que va amplificar les sospites. Mentrestant, els mitjans van continuar revelant connexions i detalls que reforçaven la percepció d’un abús de poder.
El cas va fer un gir crucial el 29 d’octubre, quan Gómez va ser imputada per nous delictes, incloent-hi apropiació indeguda i intrusisme professional, relacionats amb l’ús fraudulent d’un programari. Poc després, el 26 de novembre, documents filtrats van vincular assessors de Moncloa amb la gestió d’assumptes privats de Gómez des d’instal·lacions governamentals, alimentant sospites de malversació de fons públics. Aquestes revelacions no només van complicar la seva situació judicial, sinó que també van posar en dubte la integritat del Govern i el seu compromís amb la rendició de comptes.
L’imperatiu moral dels servidors públics
En una democràcia sòlida, els representants públics tenen l’obligació moral de retre comptes, un principi que es troba al nucli de les teories ètiques de Kant i Rawls. Kant subratllava que els servidors públics han d’actuar de manera que les seves decisions puguin universalitzar-se, respectant la dignitat i l’autonomia dels ciutadans. Per la seva banda, Rawls defensava que les institucions han d’operar segons principis de justícia que tothom acceptaria en igualtat de condicions.
Quan figures públiques com Gómez o el mateix president opten pel silenci davant qüestionaments legítims, envien un missatge perillós: el d’una classe política que es percep per sobre de les lleis i els principis democràtics. Aquesta actitud no només erosiona la confiança ciutadana, sinó que debilita els pilars d’una societat justa, on el poder ha d’estar al servei de tothom i no d’uns pocs.
El cas de Gómez és un exemple paradigmàtic de com el poder, sense controls efectius, pot derivar en corrupció i abús. Al no aclarir fets d’interès públic, es projecta una imatge d’impunitat que deslegitima les institucions democràtiques. Més preocupant encara és que certs líders polítics defensin aquestes actituds, normalitzant pràctiques que debiliten la separació de poders i l’Estat de dret.
Un judici a la democràcia
La negativa del marit de Gómez, el president Sánchez, a retre comptes sota l’empara de drets legals planteja preguntes ètiques fonamentals. És acceptable que qui ocupa càrrecs públics utilitzi el silenci com a estratègia per eludir responsabilitats? Des de l’ètica kantiana i la teoria de la justícia de Rawls, la resposta és clara: no. La democràcia exigeix dels seus representants transparència i responsabilitat. Sense aquests elements, els fonaments de l’Estat de dret comencen a desfer-se.
La connexió entre el cas de Gómez i la responsabilitat ètica dels servidors públics no pot ser ignorada. Cada acte d’evasió i cada declaració ambigua alimenten la percepció d’un sistema que afavoreix els poderosos i desampara els ciutadans comuns. Això no només danya la confiança pública, sinó que també posa en risc la legitimitat de les institucions que sostenen la nostra democràcia.
El camí cap a la transparència
El cas Begoña Gómez no és només una història de presumpta corrupció; és un avís sobre els perills de l’opacitat en l’exercici del poder. Si volem preservar els valors democràtics, és essencial que els representants públics comprenguin que la rendició de comptes no és opcional, sinó una obligació inherent al seu càrrec. La transparència no només enforteix les institucions, sinó que també referma el pacte social entre l’Estat i el poble.
En última instància, la democràcia es defineix per la capacitat de les seves institucions per garantir que tothom, sense importar la seva posició, respongui pels seus actes. El cas de Gómez ens recorda que la corrupció no sempre crida, però sempre deixa rastre. La pregunta és si les nostres institucions estan disposades a seguir-lo fins al final. Només llavors podrem aspirar a una societat realment justa, on el poder serveixi als interessos de tothom i no d’uns pocs privilegiats.
