La presidenta de la Comunitat de Madrid no és santa de la meva devoció. Però tampoc m’agrada, per exemple, veure el rentaplats ple de plats i gots de qualsevol manera, sense ordre ni concert. Són manies. Aquesta mateixa visceralitat cap al personatge públic faria que probablement no li votés si hagués de fer-ho a Madrid, cosa que no és el cas. Però això no vol dir que admeti que es pugui utilitzar qualsevol recurs per perjudicar-la políticament. I molt menys si és il·legal. Que es faci, de fet, em preocupa enormement. I a vostès també els hauria d’inquietar, encara que no siguin presidents de res ni dormin amb qui presideix alguna institució, que no sembli que estiguem lliures de ser manipulats quan algú vulgui, simplement perquè disposa d’informació sobre nosaltres que pot utilitzar sense escrúpols.
Si s’han perdut amb tot el que ha passat aquesta setmana, han de saber que tot un secretari general del PSOE madrileny, dimitit 24 hores després d’assegurar que no ho faria, Juan Lobato, ha acabat aquest divendres tancant davant del Tribunal Suprem el capítol que un mitjà nacional obria dilluns en revelar que el mateix Lobato havia anat a un notari fa poques setmanes per curar-se en salut, demostrant que quan va airejar públicament informació confidencial sobre la parella d’Ayuso per retreure-li, va ser perquè l’havia rebuda de Moncloa. I que, igualment, va rebre instruccions expresses per fer el que va fer.
Revelada aquesta història, el que traspuen els fets és que la Fiscalia General de l’Estat va obtenir informació d’un determinat expedient que afectava Alberto González Amador, parella de la presidenta madrilenya, i que tramitava la Fiscalia Provincial de Madrid. I que, un cop va tenir aquesta informació, presumptament, la va transmetre a Presidència del Govern perquè aquesta la fes servir políticament contra qui presideix la comunitat madrilenya. Perquè una és de Sánchez i l’altra és d’Ayuso, una del PSOE i l’altra del PP.
A Lobato li van passar des de Moncloa, el març passat, com ja sap el jutge en rebre l’acta notarial i la seva pròpia declaració, els correus entre l’advocat del nòvio d’Ayuso i el fiscal en què es negociava una possible assumpció d’un delicte tributari per part de González Amador a canvi d’una pena menor, cosa absolutament habitual en la pràctica jurídica diària. Però el que no és normal, perquè a més és il·legal, és que les converses entre la fiscalia i un advocat siguin conegudes per tercers, perquè són converses i dades absolutament confidencials i secretes. En una paraula: aquests correus mai no haurien d’haver transcendit fora de l’àmbit de la fiscalia. I resulta obvi que, precisament, a qui no li interessa gens ni mica que el tema transcendeixi és a la representada per l’advocat en qüestió. Així que, blanc i en ampolla, perquè de qui depèn la fiscalia? Doncs això.
De tot aquest tema, i més enllà del que podria semblar un acudit propi de la premsa rosa, amb això de posar la parella sentimental d’una de les parts enmig de la lluita política, la qüestió és molt més greu del que sembla. Suposa trencar tots els límits legals i, per descomptat, ètics de l’acció política en un sistema que considerem plenament democràtic i garant dels drets.
La primera cosa que ens hauria de posar els pèls de punta és que hi hagi un polític del nivell d’un secretari general territorial d’un partit polític, que també és diputat autonòmic, que rebi una indicació per fer alguna cosa que no ha de fer, utilitzant informació que no pot tenir. I que ho faci. Malgrat tots els dubtes i objeccions que pogués tenir, perquè les va tenir, això no el lliura de responsabilitat. Al contrari, l’accentua, ja que demostra que intuïa, si no comprenia plenament, el que tenia al davant. I, en comptes de negar-s'hi o denunciar-ho, es va dirigir a un notari per deixar constància d’una mena de “jo només he fet el que m’han dit”.
Preocupa perquè aquesta visita al notari no va ser un acte de consciència, sinó que coincideix amb el moment posterior a la imputació del Fiscal General de l’Estat, Álvaro García Ortiz, i el registre del seu despatx ordenat pel Tribunal Suprem. Per entendre’ns: el que va fer Lobato va ser aferrar-se a un clau roent, temerós que aquelles diligències acabessin detectant el camí seguit pels correus famosos i que en aquest camí hi aparegués ell mateix. Així de senzill. Explicar després que la llei està per sobre dels partits i dels seus dirigents està molt bé i és molt lloable. Però trobem a faltar que això no ho digués el socialista madrileny fa unes setmanes, en lloc de presentar-se davant d’un notari sense dir-ho a ningú. I que hagi estat ara, en descobrir-se tot, quan no li ha quedat cap més remei que reconèixer-ho. Més encara: després d’haver-ho intentat negar, d’entrada, de la manera més matussera que es coneix.
El segon que ens hauria de posar en alerta és que això que li ha passat a González Amador ens pot passar a tots, ara que hem comprovat com de fàcilment, aparentment, es poden vulnerar garanties i drets que són de tothom. Perquè, siguem qui siguem, tenim uns determinats drets que han de ser respectats. Més encara, haurien de ser protegits per aquells que, segons tot indica, han estat els qui més els han vulnerat, transmetent negociacions confidencials a un òrgan polític, sabent —si no coincidint amb la voluntat— que aquesta informació tindria un ús, o millor dit, un mal ús polític.
Que la fiscalia pogués ser l’actora principal d’aquestes filtracions significa ignorar l’article 1 de l’Estatut Orgànic del Ministeri Fiscal, que indica que té la funció de “promoure l’acció de la justícia en defensa de la legalitat, dels drets dels ciutadans i de l’interès públic tutelat per la llei, d’ofici o a petició dels interessats, així com vetllar per la independència dels tribunals, i procurar davant d’aquests la satisfacció de l’interès social”.
Que el nòvio d’Ayuso hagi defraudat a Hisenda no té res a veure amb les garanties dels seus drets com a ciutadà. Perquè, de fet, les negociacions del seu advocat no han acabat encara amb una ratificació per part seva davant del jutge, ni hi ha hagut una sentència que així ho estableixi. I encara està per veure si aquesta situació no acaba afavorint la seva defensa en el procediment que es segueix contra ell. I això, sincerament, seria ja el súmmum.
Si s’han perdut aquesta setmana, han de saber que el que hem conegut és molt greu i afecta el que som com a democràcia, perquè suposa que alguns dels qui han de defensar-la —i amb això protegir els nostres drets fonamentals— al més alt nivell de les institucions, han pogut estar jugant amb el poder polític per atacar, avui, una persona concreta. Però demà ens pot tocar a qualsevol. A vostè o a mi. Fets com els que hem conegut aquesta setmana són inacceptables, i fan del nostre model institucional una cosa insostenible. Després ens queixarem perquè els antisistema... no sé què.
