Tot això “per un grapat de dòlars” o, millor dit, amb l’objectiu que Pedro Sánchez continuï assegut a la Moncloa fins al 2027, almenys això és el que diu ell. Darrere de totes aquestes peticions hi ha tant ERC com Junts, tant munta munta tant, cadascun d’ells utilitzant els seus 7 diputats al Congrés com a arma d’extorsió (negociació en diuen), pressionant sense parar però sense ofegar. Perquè no hi ha res millor que tenir un “amic” gairebé ofegat a qui només tu pots salvar de la “mort política” gràcies al teu especial “boca a boca”. I sense ni tan sols necessitat de rentar-se les dents... Quina gràcia!
L’escrit presentat aquesta matinada al Registre del Congrés (a les 7:43, que no és hora perquè les seves senyories treballin) gairebé amb nocturnitat i tota la premeditació que la pompositat de la publicitat/relat imposa, està signat per la portaveu de Junts, Míriam Nogueras, i el portaveu del PSOE, el “serveix per a un esquinç i un descosit” i ex (gràcies a Déu, pensen els seus paisans) lehendakari, Patxi López Álvarez. Aquest escrit està dividit en una “Exposició de motius” més llarga que el propi articulat; en 13 articles (mal número, senyories); en 3 disposicions addicionals i en la final, que posa el de sempre (que fins que el BOE no la publiqui és paper mullat), cosa que suposa que abans ha de passar pel Congrés, debatre’s i tots aquells petits detalls que mantindran entretingudes les seves senyories durant setmanes. Per això cobren. I molt.
M’he posat a llegir tot l’articulat (tampoc és el Quixot) i m’he permès annexar-lo a aquest article per si volen compartir entreteniment, i les conclusions que en trec són força simples: El Govern de la nació de tots els espanyols (l’hàgim votat o no) atorga al cap de l’oposició a l’exili (que no governa a Catalunya) la possibilitat de poder dirigir, perdó, codirigir la política migratòria i totes les seves conseqüències i decisions, per Delegació. És a dir, que sí però no. Que mano molt, però no puc decidir per mi mateix sinó “codirigir” juntament amb l’Estat espanyol.
Tot això, recordem-ho, amb el detall de qui ha d’implementar la Llei a Catalunya, si s’aprova (que sí, tranquils, no es preocupin) al Congrés, serà ni més ni menys que el Partit Socialista català de Salvador Illa. En definitiva, el rival que ha escombrat electoralment Puigdemont i que té el suport de l’esquerra dels Comuns i d’ERC, als quals els incomoda força parlar d’extradicions en fred, en calent o al microones, per posar exemples. Tot plegat, una mica estrany, oi? Ens farem tips de sentir parlar de la Llei d’Immigració, de les competències i de qui es queda o de qui se’n va. Entre altres coses, perquè la proposició de llei parla de tenir 26.800 mossos l’any 2032! Llarga me la fien, senyories, per cobrir les necessitats que es recullen a la Llei.
Com és obvi, aquesta Proposició de Llei donarà joc polític fins a l’estiu, com a mínim, i significarà que Puigdemont pugui lluir cos serrà per les platges de Waterloo, o on sigui que vagi, presumint de l’extorsió aconseguida després de retirar la moció de confiança com a espasa de Dàmocles sobre el coll de Sánchez.
I tot això, per què? Doncs perquè Puigdemont, que és més llest que tots els que té al davant i el van a visitar al pessebre belga sense parar, està treballant “a futur” i creant un relat en què, teòricament, tindrà la immigració il·legal a les seves mans i farà amb ella el que vulgui. Col·locant-se la corona de llorer com a defensor de “la raça catalana” i fidel hereu de Guifré el Pilós (Wifredo el Pilós). Amb això, què vol guanyar? Doncs, senzillament, que “l’enemiga a casa” anomenada Sílvia Orriols, de Ripoll, deixi de restar-li càrrecs, votants, diners (cosa que sembla difícil) i perspectives de poder sumar prou per tornar-se a investir president de la Generalitat quan Salvador Illa hagi envellit, d’aquí un parell de generacions, i perdi, si és que perd, algunes eleccions...
