Som així, i poc més sembla que puguem aprendre d’aquestes situacions que, portant-nos al límit, ens reforcen en les nostres posicions en lloc d’ajudar a establir ponts entre opinions diferents. Arribarà el dia en què ens queixarem amargament de no haver rebut senyals quan les vam tenir totes i no les vam voler atendre…
Després del pas de la DANA d’aquests fatídics dies per bona part d’Espanya, però sobretot després de les horribles jornades del 29 i el 30 d’octubre, el que hauria de quedar després del silenci, fonamentalment, és la decisió que una cosa així no es repeteixi. I no és qüestió de pregar als déus de la pluja perquè siguin més benèvols en la propera ocasió, sinó d’analitzar els mitjans i recursos de què disposem, els protocols establerts per a emergències i la presa de decisions al respecte i, sobretot, el model de comunicació d’aquestes.
Una situació d’emergència per un esdeveniment natural es defineix precisament pel que és inesperat, però no hauria de ser per la seva imprevisibilitat. La seva essència és que, si no es pot evitar l’esdeveniment en si, almenys es puguin evitar al màxim les seves conseqüències negatives. Per això comptem amb tota una història de recerca científica en camps com la meteorologia, la geografia o l’enginyeria. Per això tenim tecnologia que ens ha ensenyat que, de l’observació de fenòmens que es repeteixen, se’n poden extreure pautes i, d’aquestes, concloure mesures i aplicar solucions que ens permetin conviure amb aquests fenòmens, si no sobreviure-hi.
Davant aquestes situacions, hem adoptat amb el temps models d’actuació col·lectiva per salvar tot allò que valorem, principalment la vida. Però també altres patrimonis tan transcendents com peribles, bé sigui el nostre domicili privat, bé una infraestructura pública. I hem après a engegar protocols que serveixen, precisament, per protegir aquests béns davant catàstrofes. Perquè entenem que, sent inevitables, ja sabem com preveure-les. I amb això emprem la raó i la prudència perquè el dany, en cas que es produeixi, sigui el menor possible. I malgrat tot això, el recent episodi de la DANA d’aquest final d’octubre ens deixa dos grans dubtes.
La primera és si realment els protocols de comunicació d’alertes a la població són eficaços des de qui els emet. Perquè és cert, i n’hi ha prou amb comprovar l’hemeroteca i les xarxes socials, per trobar que des del matí de dimarts 29, l’Agència Espanyola de Meteorologia (AEMET) havia advertit d’avís “de nivell màxim vermell” per pluges intenses a la província de València, una alerta que inicialment es va establir fins a les 18:00 hores per la pròpia AEMET (tuit llançat a les 10:03 del dia 29). I segurament aquesta comunicació és la que va portar el president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, a anunciar en una compareixença sobre el temporal a les 13:00 hores del mateix dia que “es preveu que cap a les 18:00 hores disminueixi la seva intensitat”. Tanmateix, des d’aquest moment, ni una paraula més des de la Generalitat fins a les 20:03 hores, moment de l’avís d’emergències via telèfons mòbils de la ciutadania, quan les comunicacions en xarxes des de l’AEMET eren constants advertint de la situació i del nivell màxim d’alerta ja sense caducitat.
La conclusió és que si l’avís va arribar a les 20:03 hores, quan ja hi havia multitud de vehicles i persones atrapades per l’aigua, l’avís va arribar tard. I, sigui de l’AEMET o de la Generalitat Valenciana, va arribar objectivament tard quan aquest avís hauria d’haver servit per evitar que la ciutadania mantingués un comportament normal davant una situació anormal com la que ja es constatava abans d’aquest moment. Un servei de prevenció que no prevé és, senzillament, inútil. I ara toca saber per què aquesta descoordinació en la comunicació, que ha portat, fins i tot, a haver d’esborrar de les xarxes la compareixença de Mazón i les seves previsions errònies sobre el que passaria en una situació tan greu.
Però hi ha més: cal recordar que al País Valencià hi ha una Secretaria Autonòmica de Seguretat i Emergències i una Agència Valenciana de Seguretat i Resposta a les Emergències, com a òrgans delegats per a la gestió d’aquests casos i la coordinació de mitjans. I poc o res se sap de l’activitat concreta d’aquests organismes que, com en la resta de les CCAA espanyoles, estan integrades en les seves administracions, però que, en un cas com aquest, plantegen dubtes sobre la seva labor eficaç a la vista del resultat. No es tracta de discutir les competències autonòmiques o estatals davant una catàstrofe d’aquest tipus, perquè no té sentit reclamar solucions “des de Madrid” quan la ubicació del que passa permet, i fins i tot aconsella, descentralitzar les decisions adequades. Però es tracta d’això: de les decisions adequades. I que aquestes es prenguin a temps.
I el segon dubte és si realment aquests avisos són eficaços, però aquesta vegada des de qui els rebem: si com a societat assumim que la vida és risc i que hauríem de prendre’ns seriosament, amb un mínim criteri de raó i prudència, les advertències que, en casos com el que ens ocupa, se’ns comuniquin. I és que la primera reacció de molts davant, per exemple, el sistema d’enviament d’alertes a mòbils ES-Alert, que es va començar a posar en marxa a finals de 2022, va ser justament la de protestar per una “intromissió del Govern en la nostra privadesa”. Del mateix Govern al qual després se li reclama que intervingui per salvar-nos en cas de catàstrofe, recordem-ho…
Poc eficaços sembla que anem a ser nosaltres mateixos si posem objeccions a qui ens adverteix, si ho fa a temps i de manera clara perquè aquesta és l’obligació que els hem atorgat, que alguna cosa dolenta pot passar-nos i ignorem les seves recomanacions perquè ens resulta molest sortir de la rutina que hem establert. I en aquest cas, més enllà de la compareixença de Mazón, es disposava d’informació suficient per altres mitjans. Però sí: efectivament, l’èxit de la gestió de la comunicació d’una situació d’emergència depèn en gran mesura que hi hagi un canal únic o una coordinació real dels canals de comunicació que garanteixin la certesa i fiabilitat del missatge.
Enterrats els nostres morts, serà temps de reclamar saber què ha passat amb la gestió d’aquest desastre i demanar responsabilitats a qui o a aquells que hagin d’assumir-les pel que van fer o van deixar de fer. Com serà temps de veure si els protocols i models d’actuació davant catàstrofes d’aquesta naturalesa han de ser revisats i millorats. I d’exigir que ho facin sense atrinxerar-se en la culpa de l’altre sense assumir el que un mateix hagi d’assumir. Però igualment serà moment de reflexionar sobre nosaltres mateixos: els primers responsables a distingir entre bulos i realitat. I de no deixar-nos manipular per aquells que sempre proposen una manera radicalment diferent i absurda de governar-nos quan, possiblement, és que som senzillament ingovernables.
