Fins aquí tot correcte, però què es commemora l’11 de setembre? Es recorda la caiguda de Barcelona en mans de les tropes borbòniques sota el comandament del duc de Berwick durant la Guerra de Successió Espanyola, l’11 de setembre de 1714, després de catorze mesos de setge, Malgrat que la caputilació va ser el dia 12. Aquesta victòria va comportar l'abolició de les institucions catalanes després de la promulgació dels Decrets de Nova Planta el 1716.
Els Decrets de Nova Planta són un conjunt de decrets promulgats entre 1707 i 1716 pel rei Felip V, vencedor de la Guerra de Successió Espanyola (1701-1715), que van abolir les lleis i institucions pròpies dels Regnes de València i Aragó el 29 de juny de 1707, del Regne de Mallorca el 28 de novembre de 1715 i del Principat de Catalunya el 16 de gener de 1716. Tots aquests territoris formaven part de la Corona d’Aragó i havien donat suport a l’arxiduc Carles (1685-1740), posant fi així a l’estructura composta de la Monarquia Hispànica dels Àustries.
La Guerra de Successió Espanyola va ser una guerra internacional entre grans potències europees que va durar des de 1701 fins a la firma del Tractat d’Utrecht el 1713. La causa fonamental va ser la mort sense descendència de Carles II d'Espanya, l’últim representant de la Casa d’Habsburg, el novembre de 1700, fet que va donar lloc a una lluita pel control de l’Imperi espanyol entre els partidaris de les dinasties borbòniques i habsbúrgiques.
A l'interior del país, la guerra de successió va evolucionar fins a convertir-se en una guerra civil entre borbònics, el principal suport dels quals es trobava a Castella, i austriacistes, majoritaris a Aragó, els darrers reductes dels quals no es van extingir fins al 1714, amb la capitulació de Barcelona, i el 1715, amb la rendició de Mallorca davant les forces de Felip V.
Quin paper jugaven els catalans en aquesta història? Com a integrants de la Corona d’Aragó, vam equivocar-nos de bàndol i vam apostar, finalment, pel cavall perdedor. Però aquesta història no acaba aquí, ja que el 1980 el Parlament de Catalunya declara el dia Festa Nacional Catalana en la seva primera llei després del restabliment de l’autonomia. L’article 8.1 de l’Estatut d’Autonomia de 2006 declara: «Catalunya, definida com a nacionalitat en l’article primer, té com a símbols nacionals la bandera, la festa i l’himne». L’article 8.3 estableix: «La festa de Catalunya és el Dia Onze de Setembre». Es pretén, d’aquesta manera, identificar aquella derrota dels partidaris dels Habsburg amb l’"opressió" borbònica al poble català, una qüestió que, a banda de ser irreal, és del tot falsa. I així continuem.
Avui dia celebrem la Diada, amb l'ofrena floral a la tomba de Rafael de Casanova o en els diversos monuments aixecats a la seva figura per tota Catalunya. Es considera a Rafael de Casanova com un heroi quan només havia estat ferit en una cama. Com bé explica l'historiador César Alcalá, “aquella ferida de bala va passar a ser una ferida de mort. Es va amagar que ho van traslladar al Col·legi de la Mercè per a curar-lo i que va signar la capitulació de Catalunya. Mai va passar que Casanova morís com un heroi encara que se li ha arribat a mitificar. D'aquí l'ofrena floral que se li fa cada any. La realitat és que Casanova va morir als 80 anys, en 1743, i amb una bona renda anual, concedida per Felip V. Mai va qüestionar la unitat de la Corona i el fet que Catalunya era part d'Espanya”.
Bé, ja coneixem el passat (310 anys ens contemplen), però, què passa en el present? La realitat actual ens indica que un de cada tres catalans (aproximadament), segons diverses enquestes dels darrers anys, celebren la Diada com un fet rellevant, però la gran majoria de catalans no se senten gaire "connectats" amb la data. És més, des del famós "procés", és ben conegut que l’entusiasme per la celebració de la Diada ha decaigut substancialment fins i tot entre el nacionalisme practicant.
En els darrers anys hi ha un "rum-rum" creixent a Catalunya que es pregunta per què no es canvia la Diada per una festa aglutinadora i sense perfil polític, com el dia de Sant Jordi, quan els catalans celebren amb alegria i felicitat el seu significat, malgrat ser una jornada laborable. El dia que els polítics comencin a pensar a unir pensaments i sentiments populars en lloc de voler distanciar-nos, prendran bones decisions i, probablement, deixaran de ser polítics. Mentrestant la majoria dels catalans aprofiten el dia per a gaudir dels últims dies de platja o pujar a les muntanyes a la recerca de bolets. Una altra manera de festejar, sense dubte, però gens reivindicativa.
