Resulta sorprenent que els espanyols hagin tingut l’oportunitat, per exemple, de conèixer les circumstàncies del procés de democratització de Sud-àfrica a través de la figura de Mandela però, en canvi, no hi hagi hagut una tasca de divulgació similar sobre un tema tan propi com la Transició, que sempre se’ns presenta només de manera tangencial, com a decorat d’altres històries principals. I un es pregunta per què existeix aquesta mena de por, vergonya o aversió a tractar la Transició com a objecte mateix del relat.
Proposaria un repte a qualsevol productor, guionista o director de cinema que volgués acceptar-lo. I tingueu en compte que teòricament pot semblar senzill, ja que es tracta d’un període cronològicament tan intens com breu: el que va des de la mort de Franco, el 20 de novembre de 1975, fins al referèndum d’aprovació de la Constitució, el 6 de desembre de 1978. Poc més de tres anys que van canviar Espanya i van convertir un país marginat en l’escena internacional en un estat plenament homologat i reconegut pels del seu entorn.
Però com totes les històries que s’expliquen necessiten un protagonista, i més encara quan els fets que es volen traslladar al públic en forma narrativa han ocorregut realment, caldria establir clarament sobre qui gira tot allò que es vol explicar...
La Transició espanyola s’ha atribuït pràcticament sempre a dos protagonistes principals: Joan Carles I i Adolfo Suárez. El primer, cap d’estat successor del dictador, i el segon, president del govern en tres ocasions, designat inicialment de manera directa el juliol de 1976 i democràticament en dues ocasions: a les eleccions a Corts constituents el juny de 1977 i al primer mandat constitucional el març de 1979. Però, sens dubte, hi ha una tercera persona que mai no ha tingut el renom, la fama i, sobretot, el reconeixement pels fets històrics i les conseqüències derivades que configuren aquells pocs, però excepcionals, anys que coneixem com la Transició espanyola. Es tracta, precisament, de l’home que va idear, dissenyar i aconseguir de facto dur-la a terme. L’home que des del franquisme va idear aquest trànsit, com ell mateix el va definir: “anar de la llei a la llei a través de la llei”, el lema més perfecte que mai s’hagi donat del que és el reformisme polític: Torcuato Fernández-Miranda i Hevia.
Per a algú com qui els escriu, apassionat fins a l’obsessió per aquests icebergs misteriosos que amaguen sota l’aigua, lluny de la visió de l’espectador, fins al noranta per cent del que realment són, la Transició espanyola ofereix un espectacle impressionant quan es mira la seva intrahistòria, o millor dit, les moltes microhistòries que s’oculten a la vista i que configuren definitivament el que coneixem. Descobrir com ha succeït el que sabem és la millor manera de contemplar la veritat. Almenys des de la perspectiva més àmplia possible. I conèixer la vida i, sobretot, l’obra de Torcuato Fernández-Miranda segurament ens ajudaria a descobrir moltes de les realitats que es van donar cita aquells anys de la Transició, ajudant-nos igualment a resoldre moltes de les controvèrsies que, a vegades, tant ens distreuen en els nostres debats entre tirs i troians.
Hi ha estudis molt complets sobre el paper de Torcuato Fernández-Miranda en el devenir d’Espanya des de la dictadura a la democràcia. Citaré a tall d’exemple alguns dels que m’han semblat més il·lustratius, com La gran desmemoria, de Pilar Urbano (2014) o Adolfo Suárez, ambición y destino, de Gregorio Morán (2009), a més d’altres com Lo que el Rey me ha pedido, d’Alfonso i Pilar Fernández-Miranda (1995), o El guionista de la Transició, de Juan Fernández-Miranda (2015). Hi ha, efectivament, una pel·lícula sobre el mateix Torcuato Fernández-Miranda, dirigida per la catalana Silvia Quer l’any 2017 i estrenada per RTVE, però amb poca repercussió. És una visió cinematogràfica molt interessant que, però, es troba amb la dificultat de condensar tanta història, amb tants matisos i desenvolupaments, en un escàs metratge d’hora i mitja.
Totes les anteriors referències, i alguna més, ofereixen visions força comunes d’un personatge indispensable en la història més recent d’Espanya, però sembla evident que no han aconseguit arribar al públic quan avui ningú sembla recordar o saber tan sols qui va ser el gran artífex d’aquella Transició per la qual vam passar d’un règim de dictadura a una democràcia constitucional. Qui va ser el pensador i autor real d’aquest enginy per transformar en només tres anys les institucions d’un país en alguna cosa completament diferent a l’anterior, en un ambient absolutament hostil al canvi, amb un sector reticent a perdre el poder i un altre decidit per la ruptura a qualsevol preu. Que entre aquestes dues postures guanyés la més complicada i aparentment menys viable en aquell moment —la reforma de les institucions franquistes per convertir-les en democràtiques— té un responsable principal que, injustament, segueix sent el més desconegut enfront dels altres dos, Joan Carles I i Suárez. Aquest gran ignorat és Torcuato Fernández-Miranda.
La gran diferència entre Fernández-Miranda, d’una banda, i Joan Carles I i Adolfo Suárez, de l’altra, possiblement sigui el factor biològic de l’edat. El 1975, en morir Franco, Fernández-Miranda acabava de complir 61 anys, mentre que Joan Carles I en tenia 37 i Adolfo Suárez, 43. Però, sobretot, la diferència és que cap dels dos últims no imaginava el seu propi destí i missió quan el primer va ser designat preceptor del llavors príncep Joan Carles l’any 1969. Això va suposar veure ja l’oportunitat, amb una antelació de diversos anys, de començar a treballar per fer realitat el seu projecte de modernització, democratització i homologació d’Espanya amb la resta de països occidentals, superat el franquisme. Una visió tan estranya com ineludible en una persona d’un marcat caràcter independent respecte a les diverses famílies convivents del règim, amb un càrrec tan rellevant com el de ministre-secretari general del Moviment (partit únic durant la dictadura), però convençut de la necessitat que Espanya avancés amb pas ferm i meditat per superar els obstacles evidents i arribar a la democràcia.
Fernández-Miranda, designat per Joan Carles I com a president de les últimes Corts franquistes (ja sense Franco), és l’autor d’aquell document fonamental que, un cop desaparegut el dictador, i des de la llei (com una més de les Lleis Fonamentals del règim), havia de dur Espanya cap a la democràcia. Aquesta llei, aprovada per les mateixes Corts franquistes el 1976, va ser la vuitena de les Lleis Fonamentals del franquisme, coneguda com a Llei 1/1977, per a la Reforma Política. Elaborada per Fernández-Miranda en un sol cap de setmana (el 21 i 22 d’agost de 1976) a partir dels nombrosos textos preparats per eminents juristes a petició de Suárez, constava de cinc articles, tres disposicions transitòries i una disposició final que ho van canviar tot.
Sembla que, com a mínim, valdria la pena conèixer alguna cosa de qui va fer tant i a qui tan poc se li ha reconegut, fins i tot, segurament, pels seus propis contemporanis.
