Vista l’aparent indolència i desmemòria amb què periòdicament elegim els nostres polítics per donar-los el mandat de governar-nos, o com a mínim per vigilar de prop els que ens governen, perquè ni uns ni altres compleixen, caldria preguntar-se si en lloc d’eleccions no seria millor encomanar-nos en això de repartir càrrecs, sous i responsabilitats a algun tipus de voluntat superior a l’hora de prendre tals i tan transcendents decisions. Ja veurem si, superada la confiança cega en els designis celestials pròpia d’altres èpoques, ara ens encaminem cap al fet que això ens ho arregli la intel·ligència artificial que ja campa per tot arreu. Potser és qüestió d’assumir que som simplement actors convidats d’un moment transitori i accidental entre dues etapes històriques segons en mans de qui ens posem: la de la providència divina i la de la màquina.
Però mentre això passa, si és que passa, deixeu-me mantenir una certa esperança humanista que som capaços de desfer aquest embolic que nosaltres mateixos hem creat. Que som capaços de passar aquest coll d’ampolla asfixiant d’una manera raonada i raonable. Deixeu-me escriure aquesta carta als meus Mags de la cosa pública per si entenguessin que potser ja no ens mereixem més carbó. Encara menys ara que la descarbonització és ni més ni menys que un objectiu de desenvolupament sostenible. Deixeu-me que us expliqui sobre la meva carta de desitjos per a aquest Dia de Reis i per a tots els que han de venir...
En primer lloc, en aquesta carta no em plantejo que em portin un líder. Seria el primer error, malgrat que per a molts el diagnòstic passa senzillament per trobar algú que ens guiï. Perquè després de diverses experiències i amb el pas del temps un s’adona que els desencants més grans solen venir precedits per l’adhesió desinteressada a les persones. I en aquest sentit hauríem d’haver assumit que ningú és perfecte ni dura per sempre. Encara menys quan es tracta de l’exercici del poder. Per alguna cosa hem inventat això que la idea i el projecte estan per damunt de tot i de tots. O que així ha de ser, per sobreviure a la persona quan aquesta falla i poder substituir-la raonablement, i democràticament, és clar, per encarnar aquestes idees cada cert temps.
L’important, per això, és tenir persones. Diverses, moltes, quantes més millor, que sentin com a pròpies i ineludibles determinades idees sobre com organitzar la societat en què vivim. No una sola que digui perquè els altres escoltin i, si escau, facin. I com que les persones han de venir per convicció a les idees i no les idees anar per obligació a les persones, el que em plantejaria com a principal és això: un projecte.
Així doncs, en segon lloc, a la meva carta als Mags sí que demano un projecte. I en això seria pràctic: que tingui tant continent com contingut, perquè si el primer buit no té valor, el segon sense suport ni estructura que el sostingui es dissipa i queda en no-res.
I efectivament, perquè diguin el que diguin no pot ser d’una altra manera, i salvant-nos de messianismes irracionals, vist el que hem vist i com està el panorama actual, el que demanaria seria un partit polític tan clàssic en les seves essències i maneres com revolucionari en les seves propostes. I quan parlo de revolucions parlo d’una cosa que, per a qui els parla, és tan simple com complir amb el principi de funcionament intern democràtic i participatiu que la llei ja exigeix i reivindicar una actitud pública simplement decent i ètica. Sembla fàcil perquè és el que diuen tots els que hi ha que faran, però deu ser summament complicat, perquè és justament el que cap dels que hi ha fa.
Portem molts anys d’investigació i aprenentatge sobre els instruments de participació política, però els partits, com a estructures organitzades jeràrquicament per encarrilar els projectes polítics, continuen sent indispensables. Pel senzill motiu que cap alternativa aspira a assolir ni de lluny els seus resultats potencials. I no li carreguem la culpa a les organitzacions si es corrompen, perquè qui es corromp i les contamina amb la seva corrupció són les persones que les dirigeixen. I amb elles els qui no són capaços de veure-ho i corregir-ho des de dins, òbviament. Tan responsables els segons com els primers.
Demano, per tant, això que us dic: un partit normal i corrent, però amb persones al capdavant sense ànim de patrimonialitzar-lo i fer-lo seu, sinó de gestionar-lo com un vehicle d'idees i propostes. I sí: per arribar al poder, diguem-ho sense complexos ni rubors. Que arribar al poder de manera legítima i ordenada és l'única forma de posar en pràctica aquelles idees i propostes. Oblidem aquell bonisme de fer política per no governar, que és un conte amb el qual no enganyem ningú.
I si ja tenim el continent, tan important com l’anterior, demanaria contingut: idees, que és el que conforma l’ànima d’aquest projecte. I aquí, fixeu-vos, sí que cal afinar, que no és una cosa senzilla. O potser sí, si ens adonem d’una vegada que hi ha qui, cada cert temps, ens ve prometent fer coses que són de l’interès de tots per acabar fent coses que són només del seu interès particular. Que molt possiblement l’única cosa que avui és veritablement disruptiva és, fonamentalment, complir amb els compromisos, més que buscar-ne de nous per tapar el que no s’ha portat a terme després d’haver-ho anunciat.
El problema de les idees avui en política no és tenir-ne, o tenir-ne de completament noves i trencadores. És no realitzar-les com s’ha dit que es faria. Ningú promet res diferent de treballar per la nostra llibertat, la nostra igualtat i el nostre benestar. Però seguim en el fet que qui ens ha promès això mateix ens posa nous obstacles per a l’exercici dels nostres drets sense treure els anteriors, manté posicions de privilegi que anava a desmuntar, i pel que fa a benestar, el seu i el dels seus “apoltronats”.
Quan hàgim de pensar quines idees volem posar sobre la taula per millorar la societat en què vivim, no us compliquin. El veritable reformisme no necessita recórrer als grans pensadors de la història per trobar la solució als problemes, com tampoc requereix grans esforços per canviar esquemes, institucions i processos. N’hi ha prou amb pensar en el món que volem deixar als nostres fills i als que han de venir després de nosaltres. Tan senzill com això. Perquè aquesta és la veritable revolució d’idees en què fa tant de temps que estem embolicats: deixar això una mica millor del que ho vam trobar. I a partir d’aquí, veureu com no és tan difícil afrontar problemes com la precarietat dels nostres joves, la manca d’habitatge assequible, la immigració de persones que busquen un futur, el debat entre la seguretat i la llibertat, la universalitat de l’educació i de la sanitat, l’economia i el comerç globalitzats, la necessitat de preservar el nostre medi ambient de nosaltres mateixos…, i tants altres assumptes que ens ocupen i ens preocupen i que hem de resoldre entre tots i no uns contra els altres.
Perquè aquesta és la veritable política que jo demano als meus Mags a la meva carta d’aquest any: la que hem de fer nosaltres mateixos sense esperar que ens la donin feta aquells que ja ens l’han promès una vegada rere l’altra sense complir mai ni amb els nostres desitjos ni amb les seves promeses. Amb constància i amb paciència. Aquesta és la carta als Reis Mags per a un dia sis de gener. Però aquest és sobretot el propòsit per al set. I per a molts dies més que vindran.
