El seu pare va ser un immigrant marroquí que va decidir venir a Europa per guanyar-se la vida. Era una època en què no existien les pasteres i en què la mentalitat de molts era molt diferent. Érem en plena dictadura franquista i amb esforç va aconseguir un èxit personal: guanyar-se la vida. Gràcies a això, va poder portar la seva esposa i, el 1974, va néixer la seva filla Hanan. La seva vida quotidiana estava molt apartada de la religió. Convivien de manera normal amb els veïns i el pare tenia amistats catalanes i espanyoles. Anava al bar i era un més. En cap moment es va sentir discriminat per ser d'origen marroquí. Tampoc Hanan a l’escola. Tot això va canviar quan el pare va morir.
“Nosaltres érem una família normal, integrada a la societat catalana de l'època. Els meus pares van venir i Catalunya els va acollir. En cap moment van pensar en la idea de crear una mesquita”. Al poc temps van fer casar la seva mare amb un altre home. “El perfil d’aquesta persona no tenia res a veure amb nosaltres. Tenia més formació que els meus pares, que mai no havien agafat un llapis a la seva vida. Sabia llegir i recitava l’Alcorà. Si es casava amb ell, pujaríem en l'escala social. Però no va ser així”. Aquell home era salafista. Les va començar a adoctrinar segons la seva creença. Les va anul·lar com a dones. Hanan va deixar d’anar a l’escola. Més encara, es va convertir en un mitjà perquè un amic d’aquell home pogués venir a Catalunya.
Va pactar el seu matrimoni forçós amb aquell home. “La xaria diu que la dona és propietat de l'home.” A més, els va imposar una distinció entre fidels i infidels, separant-les de les seves antigues amistats per ser considerades infidels. Van passar de tenir llibertat a viure en una presó. “Ens havíem d’allunyar de tots aquells que, segons ell, no complien els preceptes.” El seu món va canviar. “La religió no era el motor de les nostres vides. Recordo haver anat a la platja amb la meva mare, que portava un banyador de color groc. La meva mare seguia *Falcon Crest* i jo *La Bola de Cristal*. Amb l’arribada d’aquell home, es va acabar la televisió. Considerava que ens havia de corregir. Ens va obligar a cobrir-nos el cap. A viure dins dels seus preceptes.”
Per recuperar la seva vida, tot i ser menor d’edat, va decidir fugir deixant enrere tot, fins i tot la seva mare. “Sóc una repudiada. Estic amenaçada per haver deshonrat la moral de la comunitat. Des que vaig fugir no he tornat a veure la meva mare. És perillós. Sé d’ella, però no ens hem tornat a veure mai. Per a ells estic morta per no haver-me sotmès."
Com va sobreviure? La va trobar la Guàrdia Urbana de Barcelona, i va entrar al sistema de protecció de menors. Això la va salvar. Va estar tutelada fins que va complir els 18 anys. Durant aquest temps va poder refer aquella persona que estava trencada per dins, gràcies a un treball emocional. Va aprendre a tirar endavant. En fer 18 anys, va deixar el centre amb 2.000 pessetes a la butxaca. El centre era a Girona i va decidir tornar a Barcelona. Va viure al carrer, però sempre buscava la llibertat que un dia havia perdut. Per sobre de tot, hi havia el seu instint de supervivència.
El 1997 va crear Punt de Referència, un lloc per a joves que estaven sols. Una petita institució que volia retornar a la societat el que aquesta li havia donat. També ha treballat amb els Mossos d’Esquadra en temes de víctimes. “Els Mossos tenen detectats 200 casos de noies a qui els ha passat el mateix que a mi. Ara és difícil fugir. Només unes 10 o 15 ho han aconseguit en els últims temps. Moltes d’elles hi accedeixen pensant que després es podran divorciar. El gran problema és que aquestes noies no són autosuficients, no tenen mitjans ni formació. El divorci no és el futur. Moltes d’elles acaben com a víctimes de violència domèstica.”
Hanan és molt crítica amb l'Islam. “Utilitza la dona com un instrument. La complexa i la sotmet, esborra qualsevol símbol humà. Ha d’ocultar la seva feminitat perquè és quelcom perillós. La dona per ser dona és perillosa. Li tapen la personalitat fent-li cobrir els cabells. Deixen de ser per convertir-se en un instrument al servei de la comunitat. L'Islam per a mi no és una religió. És un model sociopolític per controlar una població, amb una pàtina de religió, però que no aporta cap espiritualitat ni elements de conciliació. Cap religió no pot parlar d’espiritualitat quan el seu símbol és una espasa.”
Pel que fa a certs comentaris homòfobs d’alguns polítics, en preguntar-li sobre Sílvia Orriols, respon que “si l’escoltem sense atenció, jo hi hauria d’estar d’acord. En un punt de partida hi estic d’acord. Ara bé, ella ho utilitza com una qüestió política. No té la capacitat de diferenciar entre el que és una població o la diversitat d’una població catalana amb el que és aquesta amenaça política a la societat occidental, a la democràcia, que és el salafisme. Té una visió a curt termini. Per a ella jo no sóc catalana ni una bona catalana. Jo sóc una catalana de carrer.”
La seva visió sobre el futur és pessimista si no es prenen mesures des de les institucions. “L’islamisme continuarà creixent i expandint-se a Catalunya i la resta d’Europa. El nostre repte és que no tinguin la capacitat de captació, de trobar adeptes a la nostra societat. Hem d’entendre a què ens enfrontem. Aquest és el nostre gran drama. El problema és que l’islamisme està creixent i arrelant amb gent nascuda al nostre país.”
Finalment parlem de la diputada d’ERC Najat Driouech Moussa. “No fan res ara perquè creuen que això els dona vots, però estan hipotecant el nostre futur. Si ERC fos honesta amb ella mateixa i amb els seus simpatitzants, hauria de veure que aquesta persona es presenta per un partit republicà, independentista, i alhora se sotmet amb aquest hijab a una corrent, però no ha renunciat a un país, a una identitat, regida per una monarquia. ERC ja havia tingut anteriorment un polític de conviccions, de trajectòria i militància com Chakir El Homrani, però que mai no va voler ser un element folklòric, va voler ser simplement un polític al servei de la ciutadania. Aquesta persona que porta el hijab té clara quina és la seva funció. És el complement folklòric de la política d’ERC.”
Amb aquest llibre, Hanan Serroukh ha recuperat aquella nena que va fugir de casa per recuperar la llibertat. Una experiència personal que ella ha pogut explicar, però que moltes encara continuen i continuaran patint, al servei d’una comunitat que no les considera pel simple fet de ser dones.