A Alemanya, en concret, la fi del finançament exterior del qual depenia completament el país va alimentar el sentiment de menyspreu dels perdedors d'una guerra davant les democràcies occidentals guanyadores. Però la pròpia crisi econòmica i social també va fer augmentar a França, Gran Bretanya i fins i tot als Estats Units el nombre de persones que van veure en el totalitarisme una solució als problemes, tant a dreta com a esquerra.
En aquella esgarrifosa dècada es van donar cita dos factors terribles: L'auge, entre amplis sectors socials, de posicionaments exacerbats, irracionals, o basats en realitats manipulades o directament falses. I la complaença d'altres, quan no la covardia, convençuts que bastava la música per amansir una bèstia sense adonar-se de la seva sordesa.
Al març de 1938, Adolf Hitler, proclamat canceller alemany després d’unes eleccions democràtiques i successius cops de mà els anys anteriors, va annexionar Àustria a Alemanya després de provocar-hi un estat de guerra civil, resolt amb la invasió del territori austríac per l'exèrcit alemany. Gran Bretanya i França no hi van reaccionar més enllà de meres protestes diplomàtiques.
Després va arribar la invasió dels Sudets txecs a l’octubre de 1938, amb l’excusa de protegir els alemanys ètnics que vivien a Bohèmia, Silèsia oriental i Moràvia, territoris atribuïts a Txecoslovàquia després de la desaparició de facto de l'Imperi Austrohongarès al final de la Primera Guerra Mundial.
Només uns mesos després, al març de 1939, aquests territoris es van convertir, per decisió unilateral d'Alemanya, en el Protectorat de Bohèmia i Moràvia, gràcies a la ingenuïtat dels primers ministres britànic i francès, Chamberlain i Daladier, signants del Tractat de Munic, pel qual es consentia l'ocupació alemanya. Tot per evitar una nova guerra a Europa, es va al·legar aleshores.
Ningú va plantejar consultar el govern txecoslovac, primer interessat i afectat per aquell pacte, i ni França ni Gran Bretanya van denunciar eficaçment l’espoli territorial de Txecoslovàquia, la sobirania de la qual estava garantida pel Tractat de Versalles de 1919.
Molt pocs, poc després, van protestar davant la invasió alemanya de tota Txecoslovàquia. Quan Hitler va decidir, al setembre de 1939, ocupar Polònia, país reclòs pel pacte Molotov-Ribbentrop i el seu pacte secret, pel qual Alemanya i la URSS es repartien el territori polonès, la sorpresa de França i Gran Bretanya va ser majúscula, encara que no inesperada, perquè confiaven il·lusòriament en l'enemistat soviètic-alemanya per aturar Hitler.
L’Europa liberal d’aquells anys mai va donar una resposta a la successió d’agressions internacionals per part de l'Alemanya de Hitler, i els EUA quedaven a un oceà de distància i prou feina tenien a recuperar-se econòmicament.
Fins que les declaracions oficials van acabar desembocant en la II Guerra Mundial. A mitjans de 1940, els alemanys ja controlaven tota Europa, directament o indirectament, amb un govern titella i col·laboracionista a França, a càrrec del mariscal Pétain, aquell heroi de Verdun i patriota indignat per les carències militars del seu país. Hi ha una frase atribuïda a Mark Twain que diu que “la història mai es repeteix, però sovint rima”.
Sense voler ser alarmista, ni establir identificacions exactes entre moments històrics i socials diferents, els últims esdeveniments a Ucraïna i els seus efectes a l’escenari internacional recorden sorprenentment aquella Europa que va veure néixer, créixer i ser devastada per un autoritarisme com mai s’havia vist abans.
Un autoritarisme ferotge que ho va consumir tot al seu pas. Un autoritarisme nazi, feixista o comunista, segons la reacció soviètica a l’actitud alemanya i italiana.
Un autoritarisme expansionista, com el que ara imposa Rússia amb Vladímir Putin, conscient que el seu paper com a potència passa per desmuntar la Unió Europea i dividir americans i europeus.
La invasió d'Ucraïna només forma part d’aquesta estratègia que aprofita els recels occidentals i la seva ineficàcia en sancions, mentre reconeix unilateralment territoris ocupats per la força com a Estats sobirans, o directament els annexiona a Rússia (Lugansk, Donetsk, Zaporíjia, Kherson i Crimea).
Tot això, sota la mirada impotent d’Europa i els EUA, que, fins i tot, han arribat al punt que el nou president nord-americà comparteixi com a objectiu la rendició d’Ucraïna, abandonant-la a la seva sort i fins i tot exigint-li la cessió de recursos naturals, com el 50% de les seves terres rares.
Un cop més, ens trobem davant grans terratrèmols socials provocats per crisis econòmiques globals sorgides als EUA que, tot i ser diferents en causes i desenvolupament (la de 1929 i la de 2008), generen la mateixa ansietat i desconfiança.
Davant això, es busquen respostes en propostes polítiques simples i populistes. I sempre culpables externs del conflicte social. Si abans van ser els jueus, ara poden ser la immigració, la Xina, l’Índia o els qui defensen una societat global més igualitària.
Aquest conservadorisme atroç que sacrifica els més febles davant la bèstia autoritària hauria de fer-nos reflexionar seriosament sobre el que està passant a Ucraïna i el que podria passar a partir d’ara.
Qui no recorda la seva història, està condemnat a repetir-la. No tornem a equivocar-nos.
