En el joc actual del comerç internacional, i des de l’arribada de Trump a la presidència dels EUA, tenim servit el debat sobre si els aranzels són bons o dolents. Però els aranzels no són una mena de fi en si mateixos, sinó mitjans o instruments per aconseguir altres objectius. I aquests sí que poden ser avaluats no ja en termes de bondat o maldat, sinó de si realment són el que interessa.
Que la Xina sigui avui qui s’ha convertit en ferm defensor del lliure mercat internacional des d’un règim autocràtic que, precisament, no manté la llibertat política dels seus ciutadans com a bandera és realment xocant, perquè costa molt assumir que l’Estat que reclama llibertat per a les seves mercaderies fora de les seves fronteres no la respecti dins d’elles per als qui les produeixen. I sí, serà la seva manera d’entendre la democràcia, però no és aquesta, sens dubte, la que ens hem donat a occident des de la nostra experiència històrica liberal.
El gegant asiàtic fa anys, molts ja, que juga a participar en el comerç mundial sense complir les regles bàsiques, entre elles, la de permetre l’accés al seu mercat nacional quan el món sencer és un mercat obert als productes i serveis made in China. De fet, encara avui és necessari constituir una joint venture (empresa conjunta) per a qualsevol empresari o inversor estranger que vulgui iniciar un projecte de negoci a la Xina en determinats sectors, obligat aquell a associar-se amb un empresari xinès per poder operar en aquell país.
El resultat d’aquest model absolutament proteccionista del seu mercat per part de la Xina ha estat haver aconseguit una enorme transferència de coneixement i tecnologia d’empreses europees i nord-americanes a empreses xineses que en aquell país s’ha convertit avui en la base principal de desenvolupament d’una producció massiva i barata que s’ofereix al món sense capacitat de competència. Per entendre’ns: els hem ensenyat què és un microxip i ara el produeixen en més quantitat i a un preu més baix després de deixar-nos al marge i fins i tot enganyar-nos incomplint les normes que garanteixen drets derivats de la propietat intel·lectual o industrial.
I si en el marc de l’activitat comercial ens trobem amb aquests riscos, ja ens podem imaginar què suposa haver de recórrer a mecanismes de solució de controvèrsies jurídiques quan no hi ha garanties reals sobre la imparcialitat dels jutges i tribunals xinesos, el seu sotmetiment al Dret internacional, o la seva autonomia respecte a la pressió i intervenció del propi govern asiàtic.
En aquestes condicions una política aranzelària pot tenir una justificació perfecta per corregir justament abusos en el mercat que no el fan lliure ni igual per a tots els seus actors. El problema, però, és si aquestes mesures són realment avui un mitjà adequat per trobar solucions. I si el recurs s’està utilitzant intel·ligentment i amb sentit estratègic.
No sembla, de fet, que s’estigui encertant si ja veiem que qui ha volgut iniciar la batalla, el president dels EUA Donald Trump, ho ha fet de manera erràtica i confusa, imposant aranzels globals que després ha individualitzat a l’alça per motius en ocasions tan sorprenents com absurds. És més: acabem de saber que en una altra de les seves aparentment improvisades decisions signades amb retolador ha exclòs de les seves tarifes els telèfons mòbils, els ordinadors i altres dispositius electrònics com xips semiconductors o targetes de memòria.
És a dir: tot allò que, directament o indirectament, ha fet que occident sigui dependent tecnològicament de la Xina. I ja sabem què suposa avui dia ser tecnològicament dependent d’algú quan simplement escriure aquestes línies, enviar-les al mitjà que les publicarà i que efectivament d’aquí unes hores vostès les puguin llegir al seu dispositiu mòbil a cop de tecla només serà possible si disposem del corresponent aparellet fabricat en una factoria de la província xinesa de Guangdong.
Mentrestant, lliure la tecnologia d’aquests aranzels que venien a reparar tanta injustícia, els nord-americans possiblement hauran d’acabar pagant més pel cafè de Colòmbia o els plàtans de l’Equador sense que aquests productes agrícoles traslladin la seva producció als EUA per dos motius: perquè ni el sector agrícola nord-americà es recuperarà per superar el gairebé 1% que avui representa en el PIB nacional i perquè, fonamentalment, els nord-americans no estan per la labor d’anar a treballar al camp. Tan senzill com això. Però sí que ho continuaran fent davant l’ordinador de l’oficina, navegant per internet a casa, o passant l’estona amb l’últim joc electrònic gràcies al microxip xinès de torn.
Ja no és qüestió d’aranzels. És qüestió de cap, que serveix per a alguna cosa més que per posar-s’hi una gorra del Make America Great Again fabricada a la Xina. O al Vietnam o Bangla Desh…
