El context de la pròrroga pressupostària
Des del 2022, Espanya ha funcionat sota un règim de pròrroga dels Pressupostos Generals de l’Estat. Aquesta situació, lluny de ser excepcional, s’ha convertit en una normalitat preocupant. L’absència d’un nou marc legal per a la despesa pública hauria de limitar, en principi, la capacitat del govern per augmentar les partides pressupostàries. No obstant això, hem observat increments significatius en àrees com defensa, ajuda internacional i diverses subvencions.
Aquesta contradicció aparent ens condueix a preguntar-nos: com pot un govern que no té l’aprovació parlamentària per a nous pressupostos continuar expandint la despesa pública?
El mecanisme de l’endeutament
La resposta rau en el deute públic. En formar part de la zona euro, Espanya ha renunciat a la seva sobirania monetària, impossibilitant la creació de diners com a mecanisme de finançament. Per tant, l’endeutament es converteix en l’únic camí legal per finançar l’increment de despesa sense comptar amb pressupostos nous aprovats.
Aquest deute es materialitza mitjançant l’emissió d’instruments financers com Bons de l’Estat i Lletres del Tresor, que són adquirits per bancs, inversors institucionals i fons estrangers. Fins fa poc, el Banc Central Europeu també participava activament en la compra de bons espanyols als mercats secundaris, tot i que aquesta pràctica s’ha limitat des del 2023 després de finalitzar el programa d’emergència per la COVID-19.
El cas paradigmàtic de la defensa
La despesa en defensa exemplifica amb claredat aquesta dinàmica. Des del 2022 s’ha produït un augment notable, impulsat per la guerra a Ucraïna i el compromís amb l’OTAN d’assolir una despesa militar equivalent al 2% del PIB, quan tradicionalment Espanya destinava aproximadament l’1%.
Aquest increment s’ha finançat mitjançant fons extrapressupostaris, com el Fons de Modernització de l’Exèrcit, crèdits extraordinaris aprovats pel Consell de Ministres i, fonamentalment, mitjançant deute públic addicional. Per al 2024 s’ha anunciat un augment del 25% en la despesa en defensa, tot això sense nous pressupostos.
La desnaturalització del concepte pressupostari
Quan un govern opera persistentment sense pressupostos nous, recorrent en el seu lloc a decrets, crèdits extraordinaris i altres mecanismes per augmentar la despesa, es produeix una progressiva desnaturalització del concepte pressupostari. El pressupost deixa de ser el que constitucionalment ha de ser: un instrument de planificació econòmica que reflecteix les prioritats polítiques i compta amb el suport explícit del poder legislatiu.
Si aquesta situació es perllonga i es normalitza, podem arribar a un escenari on el pressupost formal es converteix en una mera formalitat buida, mentre que les decisions reals sobre la despesa pública es prenen per vies alternatives. Això suposa una contradicció performativa: es manté l’aparença de respecte al marc constitucional mentre es buida de contingut un dels seus pilars fonamentals.
Des de la raó pràctica kantiana, aquesta contradicció és insostenible. No podem universalitzar la màxima de "mantenir formalment els pressupostos mentre es prenen les decisions reals de despesa per altres vies", ja que si tots els governs actuessin així, el concepte mateix de pressupost perdria el seu significat i funció.
El llindar de la inconstitucionalitat
La Constitució Espanyola estableix clarament en el seu article 134 que “correspon al Govern l’elaboració dels Pressupostos Generals de l’Estat i a les Corts Generals el seu examen, esmena i aprovació”. Aquesta disposició no és accidental, sinó que respon a un principi fonamental de l’Estat de Dret: el control parlamentari de la despesa pública.
Quan un govern utilitza sistemàticament mecanismes alternatius per augmentar la despesa sense la deguda aprovació parlamentària, s’aproxima perillosament al llindar de la inconstitucionalitat. No es tracta només d’una pròrroga tècnica dels pressupostos anteriors (prevista constitucionalment), sinó d’una mutació de facto del sistema pressupostari que subverteix l’esperit de la Constitució.
Aquest comportament constitueix el que Kant anomenaria una heteronomia institucional: el govern es guia per imperatius externs a la llei moral constitucional, prioritzant la seva permanència en el poder per damunt del respecte als procediments democràtics fonamentals.
Les implicacions kantianes de la situació
Des de l’ètica kantiana, aquesta situació planteja greus problemes morals. L’imperatiu categòric ens exigeix actuar segons màximes que puguin convertir-se en llei universal. Pot universalitzar-se la màxima de governar indefinidament sense actualitzar el marc pressupostari legítim? Clarament no, ja que si tots els governs procedissin així, el concepte mateix de pressupost públic perdria el seu significat.
El 2023, Espanya va assolir un rècord de deute públic, superant el 110% del PIB. Aquesta situació no només augmenta el pagament d’interessos, agreujat pels alts tipus d’interès establerts pel BCE, sinó que redueix el marge fiscal per afrontar futures crisis i exposa el país al risc de sancions per part de la Unió Europea si no es controla el dèficit estructural.
La fractura del principi de divisió de poders
El sistema d’elaboració i aprovació pressupostària és una manifestació concreta del principi de divisió de poders. Quan l’executiu troba vies per augmentar la despesa sense el degut control legislatiu, es produeix una alteració de l’equilibri constitucional.
En termes kantians, això suposa tractar el parlament com un mitjà i no com un fi en si mateix, instrumentalitzant la institució representativa per excel·lència. L’executiu, en eludir el necessari debat parlamentari sobre les prioritats pressupostàries, està negant l’autonomia del poder legislatiu i, per extensió, la dels ciutadans representats.
El perillós precedent
Potser el més preocupant des d’una perspectiva kantiana és el precedent que aquesta situació estableix. Si es normalitza la governança sense pressupostos actualitzats, es crea un incentiu pervers per a futurs governs: per què sotmetre’s al complex procés de negociació parlamentària si hi ha vies alternatives per finançar les prioritats polítiques?
Aquest raonament vulnera l’imperatiu categòric en la seva formulació com a “llei universal”. Si tots els governs actuessin així, el sistema constitucional de control pressupostari col·lapsaria, cosa que evidencia la impossibilitat d’universalitzar aquesta màxima d’acció política.
La responsabilitat moral del govern
Per a Kant, la dignitat de l’ésser humà i l’autonomia racional són principis fonamentals. Un govern que actua al marge del procés legislatiu ordinari per al pressupost està, en certa manera, tractant els ciutadans com a mitjans i no com a fins en si mateixos. Està utilitzant artificis legals per eludir el debat democràtic necessari sobre com i en què ha de gastar l’Estat.
Des de la perspectiva de l’imperatiu categòric, un govern que no té capacitat per aprovar pressupostos té l’obligació moral de reconèixer aquesta limitació fonamental. No pot continuar actuant com si tingués plena legitimitat per augmentar la despesa pública quan li manca el suport parlamentari necessari per establir un marc pressupostari actualitzat.
La necessitat de restauració constitucional
L’única solució coherent amb els principis morals kantians seria la dimissió del govern i la convocatòria de noves eleccions que permetin configurar una aritmètica parlamentària capaç d’aprovar pressupostos. Només així es respectaria l’autonomia dels ciutadans i s’actuaria conforme a una màxima universalitzable: que tot govern ha de comptar amb la legitimitat necessària per establir el marc de despesa pública.
La persistència en el govern sense capacitat per aprovar l’instrument fonamental que regula l’activitat econòmica de l’Estat no només representa una anomalia democràtica, sinó que estableix un camí perillós cap a la desvirtuació dels mecanismes constitucionals de control de la despesa pública.
El deure moral kantià exigeix coherència entre mitjans i fins. Si el fi és governar legítimament, el mitjà no pot ser la perpetuació en el poder sense capacitat per aprovar l’instrument fonamental que regula l’activitat econòmica de l’Estat. L’aritmètica parlamentària actual, en no permetre l’aprovació de pressupostos, evidencia una contradicció que només es pot resoldre mitjançant un nou mandat democràtic que restauri la coherència entre la voluntat popular i l’acció governamental.
Si aquest comportament es normalitzés, estaríem davant d’una transformació de facto del sistema constitucional espanyol, on el control parlamentari del pressupost quedaria reduït a una formalitat buida, buidant de contingut un dels pilars fonamentals de l’Estat democràtic de dret, la qual cosa constituiria, des de la perspectiva kantiana, una greu transgressió de l’imperatiu moral que ha de guiar l’acció política en un sistema constitucional.
