Tal dia com un 28 de desembre, quan acabo de repassar això que els escric, m’adono que potser aquest Dia dels Innocents que tradicionalment hem celebrat un cop l’any, en què ens permetem falsejar la realitat, transformar-la, mentir, en suma, que és el que inclou tota broma que pretén relativitzar allò seriós, la veritat, per donar-nos la possibilitat de riure dels altres i a costa d’ells –i ser alhora el blanc de la burla aliena–, és realment cadascun dels dies de cada any de la nostra vida. Si més no, en els darrers temps, en què sembla que la diferència entre el que és veritat i el que no ho és pràcticament desapareix i els seus límits respectius es difuminen fins a desaparèixer davant dels nostres ulls. Quan passem del que és cert al que és fals sense solució de continuïtat.
Només en aquesta innocentada permanent d’haver d’acceptar el que no és veritat com si ho fos, m’explico que hàgim acceptat que en la vida pública es menyspreï l’ètica més bàsica en el procedir dels qui ens governen, sense poder oblidar que aquells que ho fan, almenys en el nostre entorn actual, han estat elegits democràticament per la nostra mà quan hem tingut l’oportunitat de fer-ho, lliure i voluntàriament, per tant. Una cosa que ofereix, o hauria d’oferir, una visió com a mínim crítica de nosaltres mateixos.
Recorro al principi d’aquestes línies al primer paràgraf del capítol XVIII de l’obra de Maquiavel, El Príncep, per convidar-los a reflexionar sobre si després de pràcticament cinc segles no estem en les mateixes circumstàncies i decisions que aquell funcionari florentí del Renaixement aconsellava a la família dels Mèdici observar i posar en pràctica per garantir-se un correcte exercici del poder, entenent correcte com l’adequat per als interessos de qui l’exerceix, òbviament, i no tant d’aquells sobre els quals s’exerceix.
Només a la vista d’aquestes lletres escrites fa més de cinc-cents anys s’expliquen actituds d’aquells que avui ens governen desdint-se constantment dels compromisos adquirits per assolir el poder, una cosa que s’ha convertit en aquesta mena de broma constant en l’acció política actual en què el poder és la finalitat en si mateix per a qui l’ostenta, deixant de ser el mitjà per assolir un major i més ampli nivell de benestar per a la societat que es governa.
Reneguem així d’allò que la Il·lustració francesa va introduir en el debat públic a partir del rebuig del poder absolut dels sobirans i que fins i tot va tenir el seu reflex constitucional i en els primers avenços triomfants de les idees il·lustrades, com demostra la referència expressa a la cerca de la felicitat (the pursuit of Happiness) continguda en la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica de 1776 com un dret inalienable a la par que la vida i la llibertat; o com un objectiu dels poders legislatiu i executiu proposat a la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà aprovada per l’Assemblea Nacional francesa el 1789. A Espanya, de fet, tal referència apareix en el propi article 13 de la Constitució de Cadis de 1812 amb el text literal següent: “L’objecte del Govern és la felicitat de la Nació, ja que la finalitat de tota societat política no és altra que el benestar dels individus que la componen”.
Si des de les tesis de Maquiavel fins avui hem assistit històricament a una evolució que semblava portar les democràcies occidentals de tall liberal a l’objectiu últim i principal d’aconseguir el benestar dels ciutadans, una cosa que està indissolublement unida a les idees de veritat i de bé, resulta xocant de tot punt que hàgim acabat acceptant, i fins i tot justificant, actituds dels nostres governants que s’adapten com un guant a aquells consells de Maquiavel en què es justificava qualsevol mitjà per assolir la fi de l’assoliment. I, sobretot, mantenir el poder per sobre de qualsevol consideració ètica o moral.
Al mateix capítol de El Príncep al qual em referia anteriorment sosté Maquiavel que “mai no van faltar a un príncep raons legítimes per disfressar la inobservança (...). Que el que millor ha sabut ser guineu, aquest ha triomfat. Però cal saber disfressar-se bé i ser hàbil en fingir i dissimular. Els homes són tan simples i d’una manera tal obeeixen a les necessitats del moment, que aquell que enganya sempre trobarà qui es deixi enganyar”. O el que és el mateix: la primera causa que hi hagi qui ens enganyi radica en que som nosaltres els que ens deixem enganyar. Sempre hi haurà una broma per a un innocent que assumeixi que ho és.
Per això realment un es planteja a aquestes altures, en el dia a dia en què vivim i a la vista de les notícies que llegim, però sobretot de les que recordem haver llegit no fa gaire, si aquesta broma infinita que venim suportant dels nostres polítics actuals no és la mateixa maquinada fa més de cinc-cents anys. Si el desenvolupament i l’evolució de la ciència política i la influència en ella de l’humanisme, de la raó, de la ciència, i de tot allò que va fer néixer l’Estat liberal després de les monarquies absolutes no ha estat més que un mer parèntesi històric fruit de la necessitat del moment. Si la continuació del model de govern en els nostres dies no és més que el retorn a aquesta idea que l’exercici del poder, sense més, despullat d’altres matisos ètics finalistes, és el camí a seguir.
Em pregunto per això si no estarem realment equivocats aquells que creiem sincerament que en política havíem avançat en aspectes tals com l’empatia entre governants i governats o, fins i tot, en el respecte a una cosa tan fonamental com mantenir la paraula donada o explicar amb un mínim de coherència i sinceritat el que es fa quan no es correspon en absolut amb el que es va dir que es faria o, encara més, quan es contradiu amb altres explicacions anteriors. Que la política i el poder, en suma, eren una cosa més enllà i diferent del que enunciava aquell tal Maquiavel.
Creguin-me que em queda aquesta desassossec que produeix el dubte de si tot ha estat una broma i els ciutadans som els sants innocents d’astuts governants a qui hem ungit prínceps amb la nostra sagrada democràcia perquè ens arrabassessin una cosa tan fonamental com la veritat. I el que és més: si realment hem assumit ja naturalment que això, aquesta absència de veritat, és l’estat natural de les coses que ens porta a desaprendre el que hem après.
En aquest Dia dels Sants Innocents de 2024, tant de temps després que Nicolau Maquiavel exposés el seu pensament, em pregunto davant del cafè que m’acompanya en la reflexió que els comparteixo si el tipus no tenia realment la capacitat de veure el futur quan escriu que “un príncep d’aquests temps, a qui no és oportú anomenar, mai no predica altra cosa que concòrdia i bona fe; i és enemic acèrrim d’ambdues, ja que, si les hagués observat, hauria perdut més d’una vegada la fama i les terres”. O, al contrari: si resulta que hi ha entre els nostres polítics actuals simplement aquells que mantenen com a lectura de capçalera l’obra d’aquell, en la qual han basat fidelment i al peu de la lletra totes les seves decisions en gestionar la cosa pública.
I és que només així, aquest matí d’un 28 de desembre, m’explico que acabi semblant-me tan lleuger i suportable aquest gegantí ninot que, almenys en el meu cas, no sé si a vostès també els passa, algú em va penjar un dia a l’esquena. I que em fa acabar suportant, i gairebé ignorant, la broma a què ens sotmeten dia sí i dia també aquells que ens menteixen sense parpellejar.
Posin vostès mateixos el nom al seu Príncep particular, que n’hi ha de tots els colors. Que ens emboliquen amb la seva astúcia i que es riuen d’aquells que els hem confiat la nostra lleialtat. Maquiavel dixit.
Tinguin un feliç any.
