Després d’un primer moment de desconcert, molts analistes han començat a observar amb més serenitat les implicacions d’una estratègia aranzelària que, si bé ha estat aplicada de forma limitada —per ara, centrada principalment en la Xina—, podria tenir conseqüències profundes tant per a l’economia estatunidenca com per a l’equilibri econòmic global.
Entre els objectius declarats hi ha el de retornar als Estats Units una part significativa de la indústria manufacturera que, al llarg del procés d’integració de l’economia mundial —aquesta tan criticada globalització que, “casualment”, ha permès a milers de milions de persones sortir de la pobresa extrema—, s’ha vist enormement reduïda en nombrosos sectors industrials estatunidencs.
En aquest context, l’economista Stephen Miran, considerat l’ideòleg de la política aranzelària, va afirmar en un discurs publicat a la pàgina oficial de la Casa Blanca que “el president Trump ha promès reconstruir la nostra base industrial deteriorada i buscar acords comercials que prioritzin els treballadors i empreses estatunidenques”.
En realitat, en el fons d’aquest embolic d’interessos econòmics contradictoris —que tots, inclosa l’Europa del soviet de la sobreregulació, diuen defensar de paraula— hi ha un colossal convidat de pedra que, convé subratllar-ho, només l’actual inquilí de la Casa Blanca ha denunciat amb èmfasi de forma reiterada, tant en campanya electoral com en el seu paper de comandant en cap: l’excés de despesa pública.
La tan vilipendiada globalització, si bé ha permès a una multitud de persones sortir de la pobresa extrema i ha multiplicat el benestar dels ciutadans del Vell Continent, també ha incrementat considerablement els recursos fiscals disponibles i, per tant, el nivell de despesa pública dels governs.
Des d’aquesta perspectiva, els aranzels de Trump —encara que marcadament miops des del punt de vista econòmic— exposen encara més cruesament les dificultats dels nostres sistemes econòmics, obligats a finançar mitjançant una fiscalitat cada cop més opressiva l’excés de despesa pública. Una despesa que amenaça d’arrossegar-nos a l’abisme del subdesenvolupament. I encara que per a qualsevol força política en cerca de vots això continuï essent un tabú, no sembla existir alternativa a una reducció constant, encara que gradual, dels recursos controlats i gastats pels Estats.
Cal assenyalar també que, donat que la despesa militar representa actualment el 15% del colossal pressupost governamental estatunidenc (més de sis bilions de dòlars), Trump va donar en aquest punt una resposta coherent en anunciar un cert replegament en política exterior, obligant així Europa a assumir majors responsabilitats en matèria de seguretat. Una mesura que acabaria cristal·litzant en el pla de rearme promogut per Ursula von der Leyen.
Probablement, en cerca d’un resultat tangible que pogués traduir-se en termes de consens electoral —sobretot després de l’estancament de les seves iniciatives diplomàtiques a Ucraïna i l’Orient Mitjà—, Trump va optar per endurir el seu discurs i imposar un gravamen sobre una allau de béns importats. Un impost que, sense necessitat de ser premi Nobel d’Economia, tindrà un efecte contraproduent sobre el propi sistema econòmic estatunidenc, en generar més inflació. Però, sobretot, donada l’enorme rellevància del mercat nord-americà, provocarà una sèrie d’efectes recessius globals, perjudicant tots els sistemes econòmics interconnectats.
En definitiva, l’aposta de Trump pels aranzels —com a intent de corregir desequilibris estructurals interns amb eines del segle passat— podria acabar essent un bumerang econòmic i polític. En una economia mundial caracteritzada per interdependències creixents, mesures unilaterals d’aquest tipus no només alimenten tensions comercials sinó que amenacen amb desencadenar una desacceleració global els efectes de la qual acabaran afectant, com sempre, els més vulnerables.
