I resulta sorprenent, precisament, perquè un pensava que el lloc on i com es combat la desinformació —que existeix, i molta— és estant allà on aquest fenomen es dona, discutint-lo i argumentant-hi en contra amb raons i lògica. Mantenint la veritat i el fet contrastat davant la mentida i el relat. Un pensava que es tracta d’aguantar, com ho va fer Unamuno en aquell fòrum, aleshores absolutament analògic, muntat al paranimf de la Universitat de Salamanca un 12 d’octubre de 1936, quan el llavors rector, al qual se li atribueix la cèlebre frase de "vencereu, però no convencereu," va defensar, simplement, el sentit comú davant el crit de "Visca la mort! Morin els intel·lectuals!" llançat pel general Millán-Astray.
Potser les paraules no van ser exactament com han transcendit, atès que no hi ha proves fefaents del contingut d’aquell acte. Però sí que sabem que va tenir lloc i que el vell professor va posar davant dels ulls dels presents una realitat molt diferent de la propaganda franquista del moment i del lloc, bolcada en els discursos de l’esdeveniment, promogut només tres mesos després de l’aixecament militar contra la II República per commemorar el Dia de la Raça. En presència, ni més ni menys, que de Carmen Polo, esposa de Franco. És més que obvi que en aquell fòrum de debat, per anomenar-lo d’alguna manera, el que menys hi hauria aquell dia seria això: debat.
Però el debat no és altra cosa que la confrontació d’idees, i per confrontar-se han de ser, mínimament, diferents. Això està a l’essència, justament, del debat. I per això resulta xocant que qui avui es queixa que, en una determinada xarxa social, s’ataca la pluralitat ideològica des de l’intent d’imposició d’un pensament uniforme, no sigui capaç de resistir l’envit i proposar, precisament, arguments i paraula per lluitar. Per convèncer. Per vèncer, si és possible, convencent.
Aquests dies, tanmateix, hem assistit a la claudicació d’aquells que, des de posicions que es qualifiquen de “progressistes,” han manifestat no estar d’acord amb el proselitisme conservador —o fins i tot ultraconservador— que destil·la la xarxa X. Ho atribueixen al fet que l’empresa X Corp., avui propietària del servei, pertany al multimilionari Elon Musk, col·laborador habitual de la campanya electoral de Donald Trump i a qui aquest sembla haver reservat un paper protagonista en la seva administració. Aquells que marxen de X per aquest motiu ho fan amb el retret amarg que la xarxa té un biaix ideològic que no accepten.
Però precisament aquest argument és el que convida a quedar-se a X. Perquè, si realment es tracta d’una xarxa social contaminada d’un tint conservador, quin millor motiu per treballar i lluitar des d’allà per evitar que es converteixi en un altaveu de pensament únic? No és, potser, permetre-li obtenir la victòria sense lluitar, a qui tingui aquesta voluntat de fer de X la seva xarxa i només la seva xarxa? Fugir és apostar per un altre tipus de pensament uniforme: aquell que resulta més còmode, construït aïlladament dins d’un bàndol progressista que poc progressarà si es conforma en la seva autosuficiència.
És més: si en el diàleg entre diferents hi ha l’essència de la democràcia, des dels seus orígens més remots a l’àgora atenenca, fa més de cinc segles abans de la nostra era, per què no mantenir aquest concepte de plaça pública en un món virtual que permet posar en comú opinions diverses? Per què renunciar a enriquir una xarxa social amb les nostres aportacions, i de passada, aprendre’n nosaltres mateixos?
L’altra opció, la de marxar i deixar el terreny lliure a qui vol convertir un possible fòrum de debat en un simple aparador d’una única línia de pensament, és, precisament, el que Unamuno es va negar a fer fa gairebé nou dècades, en un paranimf universitari, al cor del darrer refugi del coneixement crític: callar. Perquè callar, absentar-se del debat, és autocancel·lar-se —tal com es diu en aquesta jerga moderna digital— fins i tot abans que l’algoritme ho intenti. És rendir-se sense provar-ho. I pitjor encara: és jugar a tancar-nos en l’espai de comoditat on ningú ens discuteix res, on ningú ens contradiu, i on no aprenem res.
Lliures de deixar X, per descomptat. Però aquells que ho fan només perquè no els agrada el que s’hi diu mostren un biaix ideològic equivalent al que denuncien, perquè renuncien conscientment a veure i escoltar alguna cosa diferent del que ells pensen. Per això, estic segur que Unamuno, avui, no deixaria X. Com tampoc no va abandonar el paranimf de la Universitat de Salamanca el 1936. Perquè cal estar disposats a acceptar la legitimitat de qui veu les coses d’una altra manera. Per convèncer, en lloc de vèncer. I perquè, com ell mateix va dir una vegada, com menys es llegeix, més mal fa allò que es llegeix.
